Exposicions visites a les escoles II

Continuem amb més exposicions orals. M’ha agradat molt veure com hi ha una escola que mitjançant un bloc informen als pares del que fan cada dia per tal de potenciar la seva implicació i una altra que ha començat a treballar per comunitats d’aprenentatge. L’any passat vaig sentir parlar-ne d’elles i vaig trobar que era un mètode amb molt potencial però sembla que les escoles són bastant reticents a utilitzar sistemes tant diferents, sembla que algunes escoles tenen por a obrir les seves portes, a compartir el control o a perdre la seva identitat, por a innovar, o potser a equivocar-se.

Crec que la participació de la comunitat en l’àmbit educatiu pot ser una estratègia que afavoreixi la cohesió social, la convivència i la millora de l’aprenentatge. Potenciar la participació de les famílies a l’escola, tant en la presa de decisions com en les aules pot afavorir la implicació i motivació de les famílies així com millorar l’actitud dels estudiants.

Mario Benedetti diu en un dels seus poemes:“Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales”. Amb aquest fragment vull fer referència a la importància de treballar tots junts, de coordinar les actuacions per a aconseguir un objectiu comú: la consecució de l’èxit escolar. I que sense una bona coordinació de tots els agents implicats no aconseguirem millorar. Per tant, tots sóm responsables del bon funcionament del sistema educatiu i tots tenim la responsabilitat d’intentar millorar-lo; d’aconseguir involucrar a les famílies i aconseguir que prenguin consciència de la importància de les seves actuacions en l’educació dels seus fills ja que sense la seva implicació els altres recursos educatius perden eficàcia.

Crec que aquest nou model de involucrar a la comunitat en el procés d’aprenentagte serà molt possitiu. Deixar a les famílies expressar les seves opinions, decidir, dialogar sobre l’educació dels seus fills afavorirà de ben segur la convivència familiar al mateix temp que els nens aprenen valors veient com els seus pares són capaços de dialogar, colaborar i arribar a acords amb altres persones. Valors que inculquen llibertat i igualtat.

 

Per això, crec necessari realitzar una gran reflexió sobre les actuals relacions entre els docents i les famílies per tal de determinar quines estratègies són necessàries perquè la família arribi a interessar-se, participar i implicar-se íntegrament en el context escolar, i així poder treballar conjuntament per facilitar la tasca educativa i ensenyar els nens els coneixements necessaris perquè  es desenvolupin com a persones i arribin a ser autònoms, responsables i competents.

Però, també hem de ser conscients de la dificultat de portar a terme aquest model en la nostra societat ja que tenim tot un gran ventall d’inconvenients que dificulten la participació de les famílies. La falta d’implicació  moltes vegades respon a la poca disponibilitat horària dels pares, en especial, amb la inclusió de les dones al mercat laboral, haver de combinar treball i estudi,o els problemes estructurals de moltes  famílies.

Aquesta és una altra necessitat que els governs han de fer front, millorant les polítiques públiques de conciliació de la vida familiar, laboral i personal així com polítiques d’igualtat que potenciïn la participació dels homes en la cura dels fills. Aquest és un altre tema interessant per tractar ja que és difícil que la escola inculqui valors d’igualtat si a l’entorn familiar no hi ha.

Un altre repte per afavorir la implicació de les families són els nous valors de la nostra societat. Nosaltres estem intentant promoure un model conjunt, col·laboratiu que exigeix una relació de comunicació oberta entre la escola i la família que es contradiu amb els nous valors de la globalització com és l’individualisme. Aquests nous valors fan més complexes aquestes relacions i fa difícil d’entendre el missatge de que l’educació és un camí que s’ha de recórrer conjuntament.

En definitiva, crec que l’escola ha d’intentar establir una relació de confiança amb les famílies que afavoreixi la seva implicació i crear o fomentar un espai d’aprenentatge dialògic on puguem aprendre entre tots i créixer com a persones.

Les comunitats d’aprenentatge basen la seva metodologia en el diàleg amb l’objectiu d’aconseguir reduir l’elevat índex de fracàs escolar que tant ens preocupa, així com millorar la convivència i la igualtat. L’aprenentatge dialògic, basat en el diàleg igualitari té un gran potencial de transformació social que pot disminuir les desigualtats, fomentar la solidaritat i sobretot motivar a tots els agents implicats en l’educació.

Per aquest motiu, considero que són molt interessants les comunitats d’aprenentatge que mitjançant les seves pràctiques inclusives, la seva organització en grups interactius, la formació de familiars, el seu model dialògic de prevenció de conflictes, la seva estructura oberta i participativa i la seva línea d’acció basada en les últimes investigacions i actuacions d’èxit fan que aquest mètode sigui molt reeixit.

També cal remarcar que emfatitzen la importància del diàleg igualitari entre tota la comunitat: infants, famílies, entitats, associacions, voluntaris i professors. Per això és fonamental que tots els membres s’impliquin i s’involucrin. A més, com estan dirigides a diferents contextos d’aprenentatge són un mètode que pot potenciar l’aprenentatge dels alumnes i ajudar a disminuir el fracàs escolar. 

Si voleu més informació sobre les comunitats d'aprenentatge podeu visitar la pàgina web del CEIP Mare de Déu de Montserrat o veure el següent vídeo.

I canviant de tema, vull fer referència a un comentari que va fer el Martí: “les normes que comencen per “no” no tenen tant d’èxit”. Generalment, tendim a dir, a remarcar el que no fem bé, i moltes vegades oblidem dir que està ben fet. És un fet bastant arrelat a la nostra cultura, propendim a castigar allò que està malament, l’àmbit laboral n’és un bon exemple; costa trobar caps o líders que et felicitin pel teu treball i no tant trobar-ne dels que que només et parlen quan has ficat la pota. El sistema jurídic n’és un altre exemple.

Crec que és important canviar aquestes creences i potenciar el reforç positiu, ja que si els infants tendeixen a repetir les accions que han despertat l’interès de l’adult, ja siguin des d’un àmbit positiu o negatiu. És a dir, renyar a un nen potencia més que torni a repetir l’acció que no ignorant aquella acció perquè el que el nen busca per sobre de tot és l’atenció de l’adult i si l’aconsegueix fent una dolenteria tornarà a repetir-la. Per tant, és important dir o premiar el que vols que facin els infants i no el que no vols que facin perquè si no és problable que ho acabin fent per aconseguir la teva atenció.

També trobo força interessant que siguin els mateixos alumnes qui participin en la creació de les normes per tal que se sentin implicats i s’impliquin en complir-les.

D’altra banda, un altre fet que m’ha cridat l’atenció es que en moltes escoles els alumnes amb necessitats especial seuen al davant amb el mestre. Penso que aquesta pràctica pot ser un pèl arriscada perquè d’aquesta manera ja estàs separant i etiquetant als alumnes, i crec que creant grups de treball heterogenis dins de l’aula es potencia més la construcció de coneixement i alhora es fomenta l’ajuda mútua.

I finalment també vull fer referència a l’escola Itaca pel seu innovador projecte de l’art a l’escola. Crec que és molt bona idea potenciar l’art ja que és un bon mètode d’expressió que a més a més potencia la creativitat de l’alumne.  I  al Centre San Francisco pel seu projecte escola verda i el projecte solidari, des dels quals es poden treballar els continguts currículars des d’un context real potenciant així la funcionalitat dels aprenentatges.