El currículum

Avui hem parlat del Currículum. És curiós com un mateix concepte pot tenir diferents significats. El que més em va sobtar és el fet que alguns mestres no se l’hagin ni mirat, tot i que és veritat que els llibres de text ja marquen els continguts tinc curiositat per saber en quin criteri es basen per escollir-los.

A part d’això, la meva experiència primerenca amb el currículum no ha sigut avui, sinó el semestre passat, quan vaig haver de fer una unitat didàctica d’Educació Física.  El que més em va sobtar va ser trobar unes indicacions tant obertes, realment no m’ho esperava, tampoc esperava trobar les activitats però vaig haver de recórrer a uns quants llibres de la biblioteca per saber que calia treballar específicament en un curs en concret.

Un altre concepte que em va costar assimilar va ser el de treballar per competències, dissenyar activitats pensant en el desenvolupament de competències més que en el dels continguts i com treballar-les de manera transversal. Finalment vaig entendre que les competències són l’element essencial del currículum i que funcionen d’enllaç entre els objectius, els continguts i els criteris d’avaluació.

El currículum, per tant, es basa en la connexió entre aprenentatges per ajudar a l’alumne a traspassar els coneixements d’una àrea o matèria a una altra.  I vaig pensar que per aconseguir amb èxit dita connexió feien falta activitats diversificades que comportessin múltiples formes d’organitzar l’aula i impliquin recursos diferenciats, com per exemple, compaginar el treball de l’alumnat en grup, amb l’individual, per parelles i en petit grup. I així ho vaig intentar fer a la unitat didàctica interdisciplinar.  

D’altra banda, vaig pensar que en el projecte educatiu de centre (PEC) trobaria indicacions més concretes, però tampoc ha sigut així, ja que només és un altre llistat d’idees o més ben dit, les senyes d’identitat d’un centre.  Tot i que reconec que em plau no trobar-me explícitament el que he de fer, ja que d’aquesta manera pots actuar sota el teu criteri.

El dia següent, el Martí ens va fer ordenar-nos per la lletra del nom de la mare. Al principi ens vam quedat ben parats perquè no podíem parlar i no sabíem com comunicar-nos entre nosaltres sense utilitzar el llenguatge. Habitualment se li dóna un paper preponderant al llenguatge verbal, no obstant, només el 7% de la comunicació correspon al llenguatge, enfront d’un 38% corresponent al to de veu i un 55% a l’expressió corporal (El regal de la comunicació, S. Serrano, p.75). A més, vivim en contextos socials cada vegada més multiculturals i la comunicació és el vehicle mitjançant el qual aquestes persones s’integren a la nova societat i és la base de qualsevol relació interpersonal.

Per poder fer front a aquest gran repte multicultural que ens trobem a les aules cal posar interès en aquells aspectes del discurs que no es troben en les paraules i que són decisives per entrar en sintonia amb una persona, com per exemple, el tacte, la mirada, el to, l’entonació o els gestos. Així doncs, la formació del professorat esdevé primordial en quant a la consecució d’aquestes habilitats.

Quan ho vam aconseguir, va crear grups a partir d’aquest ordre. Llavors vam analitzar l’àrea d’educació física classificant les competències especifiques, els continguts, etc. Vam estar discutint entre nosaltres i, tot i que només calia seleccionar la informació que a més estava ressaltada en negreta.

Em va fer gràcia, una frase que va dir el Martí “us compliqueu la vida” no sé si va ser així exactament però es el que per a mi va significar. Estem tan acostumats a rebre unes indicacions claríssimes del que hem de fer i quan no hi són ens aborden els dubtes, sorgeixen les inseguretats i necessitem que algú ens confirmi si el que estem fent està bé.

D’altra banda, un altre concepte em crida l’atenció: connexions. El currículum està dissenyat per treballar de forma transversal, llavors si això vol dir incorporar l’anglès en una classe de matemàtiques o d’educació física, o treballar la plàstica en una sessió de matemàtiques, llavors com s’organitza l’horari d’acord amb la programació del currículum?

  

Treball per projectes

Avui tornem a trobar les cadires en cercle, ara ja ho trobem més normal. Parlem del treball per projectes. Escollim un tema i comencem a preparar el que volem treballar.

Crec que el treball per projectes és molt positiu, per començar perquè sorgeix dels interessos dels propi alumnat ja que escullen ells mateixos el tema i se senten part del projecte. Aquest fet és un clar element motivacional ja que a l’hora de treballar i aprendre es parteix directament de les preferències dels nens. A més, a la pluja d’idees que s’utilitza tant per escollir el tema com per preparar el guió de treball poden sorgir idees molt interessants que tu mateix com a mestre no hauries tingut. Així com poder explorar amb facilitat i exactitud els coneixements previs i les inquietuds dels teus alumnes.

A més, aquesta metodologia permet tractar les diferents àrees de manera global i relacional ja que les diferents matèries estan relacionades pel tema central del projecte.

Els alumnes s’impliquen i es responsabilitzen del seu propi aprenentatge i aprendre té un sentit per a ells, estableixen connexions entre el que aprenen a l’escola i la realitat que els envolta i a més afavoreix la comunicació, la cooperació i les habilitats socials, imprescindibles en aquesta societat de la informació.

No obstant això, treballar per projectes requereix un gran esforç per part dels docents, ja que han de canviar la metodologia que han utilitzat fins ara, investigar i crear noves activitats, així com coordinar-se amb la resta de personal docent. A més de dir, que els canvis sempre els veiem de forma negativa i costa donar el primer pas.

Aquí van uns quants enllaços interessants a l’hora de treballar per projectes.

• Una aproximació al treball per projectes 
• Treball per projectes escola Pia

La distribució a l'aula i introducció al currículum

Avui hem dibuixat una aula i hem vist un vídeo sobre els espais d’algunes escoles. La meva aula era semblant a la de la meva infantesa, però amb la diferència que les taules eren per a cinc persones en comptes de per a dues i que hi havia un projector. Però, quina realitat hi ha a les escoles actuals? Tot i que ens trobem en un món en constant evolució, el qual ha sofert grans canvis en pràcticament totes les àrees, l’educació continua arrelada als seus inicis. Comencen a albirar-se petits canvis en quant a les noves tecnologies, alguns ordinadors a les aules, alguns projectors, però, és tot això suficient per a què els alumnes s’adaptin a la nostra societat?.

D’altra banda, l’organització a l’aula continua sent bastant tradicional, es continua treballant individual, el mestre continua sent el transmissor de la informació, etc. Crec que si l’educació té l’objectiu que els alumnes siguin competents per a viure en societat caldria començar per ensenyar a compartir a l’escola, ensenyar a treballar conjuntament. Per això, la distribució d’aula hauria d’ésser diferent, així com fomentar les activitats cooperatives ja que treballar en grup és molt més enriquidor.

Tant bon punt vaig començar a dibuixar l’aula, van venir-me records de totes les situacions d’aprenentatge que he viscut. Vaig crear l’aula a partir de les meves pròpies vivències. La idea de dibuixar l’aula amb les taules individuals o en parella la vaig descartar de seguida, i tenia clar que els nens havien d’estar en grup. Vaig dubtar en dibuixar l’aula en forma d’u, com la meva classe d’anglès, o per grups. Finalment em vaig decantar pels grups, ja que en anglès encara que estem en “u” sempre acabem treballant en parelles o en grups de tres persones, ja que treballar amb més de tres resulta molt incòmode perquè els que estan als extrems acaben participant menys. Mentre que si posem les taules en grups de cinc, sempre que vulguem fer un debat entre tots podem canviar en aquell moment l’ordenació.   

D’altra banda, les noves tecnologies esdevenen un element indispensable en les nostres aules, ja que a la nostra societat broten per totes bandes, les utilitzem gairebé per tot: banca online, compres, oci, contractar serveis, buscar feina, per estudiar, per comunicar-nos, etc.  Si l’escola és un element socialitzador no pot desentendre’s de les noves tecnologies. Cal per tant, que els alumnes aprenguin a utilitzar-les per tal d’adaptar-se amb èxit a la societat de la informació.

Després de veure el vídeo sobre l’arquitectura de les escoles vaig reflexionar sobre  quina intenció hi ha al darrere de la seva construcció. Com que treballo a l’administració ja n’he vist moltes vegades que l’estètica predomina per sobre d’altres qüestions. Tant problema qui fa el projecte, tant com qui l’escull no són experts en educació, i reprodueixen la idea d’escola que tenen ells i a més hi afegeixen canvis sense cap fonament científic, només perquè volen que la seva construcció sigui la més innovadora per tal d’aconseguir prestigi.

El fet que hi hagi pocs canvis en les escoles actuals respon, per a mi, al desinterès generalitzat que la societat l’atorga al món de l’educació. L’educació és un sector molt desvalorat, amb poc prestigi i la construcció de les nostres escoles no és més que el reflex d’aquesta situació.

D’altra banda, em va sobtar no trobar espais a l’aire lliure on poder treballar. Els espais oberts únicament s’utilitzen per l’esbarjo o per l’educació física, quan es podrien utilitzar perfectament per treballar altres matèries d’una manera divertida i activa. Les activitats a l’aire lliure són més disteses i més creatives, i es podria treballar matèries com les matemàtiques, la física, l’expressió oral, les dramatitzacions, etc.  O almenys això m’agradaria a mi, ja que no m’agrada gaire passar tot el dia entre quatre parets, no és l’ambient natural on hauríem d’estar. Notar el sol a la cara o el vent t’omple de vida.

Finalment, vam acabar la sessió amb una història d’aprenentatge i preparant el màster de caça de dracs. Entre les diferents assignatures que vam creure necessàries va ser la de les pràctiques ja que vam creure que l’aprenentatge no pot estar descontextualitzat i que cal traspassar els coneixements a la vida real de l’alumne per a què els aprenentatges esdevinguin significatius. Per això, els estudiants del vídeo havien fracassat, ja que no van ser capaços de traspassar els coneixements que havien adquirit a l’aula a la situació real, a més de saber relacionar-los entre ells.

El currículum de caça de dragons ha de basar-se en les necessitats reals dels alumnes i fomentar per sobre de tot l’aprenentatge actiu i el traspàs dels aprenentatges a la realitat de l’alumnat.

La creació del bloc

Estem a l’aula d’informàtica, avui hem de crear el bloc. De cop i volta, el Martí diu “ja podeu començar” i tots ens quedem un altre cop immòbils. ¿Què esperàvem?. Doncs, les instruccions del mestre. Tots havíem assumit que el Martí ens explicaria com crear un bloc, que ens donaria les instruccions a seguir, i nosaltres aniríem seguint les seves indicacions. Tenim la concepció del mestre com un mer transmissor de coneixements, qui pren les decisions i dóna les ordres, i de l’alumne com a receptor de la informació i titella de les seves instruccions.

En comptes d’això que tots esperàvem vam tenir que participar de forma activa, investigar, buscar, pensar i toquejar fins a crear i dissenyar el nostre propi bloc, fomentant així un aprenentatge significatiu. D’altra banda, el Martí tenia un paper diferent a l’habitual, el de guia i ajuda del nostre aprenentatge. D’aquesta manera l’aprenentatge mitjançant la pròpia experimentació  esdevé més significatiu.

Estem acostumats a ser autòmats, màquines d’imitar accions que limiten la nostra creació. Ens costa tenir iniciativa i llençar-nos a descobrir i a crear. Fins i tot, sentim por i inseguretats cada cop que hem de treballar sols. Però cada vegada que ho aconseguim creix la nostra autoestima i alguna cosa ens empenta a continuar descobrint, fins i tot, ens atrevim a innovar, sorgeix la creativitat.

Donar un espai en el qual cada alumne disposa del temps necessari per aprendre, sense presses, és permetre que tots desenvolupin les seves capacitats i que tots se sentin capaços i segurs. Respectar els ritmes individuals de cadascú és ajudar a desenvolupar totes les seves potencialitats. 

D’altra banda, atorgant a l’alumne el seu espai, respectant el seu ritme d’aprenentatge, s’aconsegueix fomentar la competència d’autonomia i iniciativa personal i es desenvolupen habilitats com la creativitat, la responsabilitat i la confiança en un mateix.   

Aquí us deixo un tutorial per crear un bloc

El currículum i l’art del professor

Estic corrent al metro, per variar, surto tard de la feina. Arribo a l’aula i quedo una mica sobtada, estan asseguts en cercle. Em quedo parada un moment, em sento estranya i penso on m’he d’asseure. Suposo que la meva decisió és instintiva, m’assec davant del mestre. Potser és el costum o potser era el seient que quedava més a prop de la porta. No ho sé, però també m'adono que quan parlo el miro a ell més que als meus companys, tot i que sigui un debat. 

Tenim tant arrelat a nosaltres aquella pràctica tradicional de l’educació que qualsevol activitat diferent ens resulta estranya. Tendim a repetir el que sempre hem fet, el que sempre hem vist. Potser, perquè és el que ens resulta més còmode, o potser, perquè ens han ensenyat a imitar models, a no ser creatius, a obeir, i qualsevol altre situació que surti dels nostres esquemes ens causa temor.

És curiós com els nostres records actuen en el nostre comportament. Portem des de l’inici de la carrera sentint que el model tradicional no és el millor sistema, que tots els estudis psicològics ens porten cap a un aprenentatge contrari a aquest, però nosaltres, continuem amb els nostres costums. Sóc conscient que serà tot un gran esforç, però trobo en això un gran repte que em motiva.

Després de debatre sobre les representacions del dia anterior, en petits grups busquem un altre títol per a la lectura “El currículum i l’art del professor”. Finalment, vam escollir “El currículum com a mitjà per desenvolupar l’art d’ensenyar”. Ho vam escollir perquè creiem que el currículum és l’eina a partir de la qual el mestre s’inspira per desenvolupar la seva tasca diària. El currículum, per tant, no és un llistat de continguts a seguir, sinó un mitjà, una ajuda, la musa del mestre.  Podríem dir que són les idees a partir de les quals l’artista pot crear. I per tant, per millorar aquest art caldrà millorar la base; el currículum. Parlem d’art perquè ensenyar requereix de la constant creació i improvisació pròpia d’un artista.


L’activitat va ser molt interessant, a partir de la confrontació dels nostres punts de vista, vam donar-li un significat al text.

Dinàmica coneixement i role-playing.

Segon dia de classe, el mestre proposa una activitat per començar a conèixer-nos. Em de trobar persones que tinguin afinitats amb nosaltres. Al principi costa trencar el gel. La activitat comença i tots quedem immòbils en el nostre lloc, asseguts mirant la pissarra. Poc a poc anem preguntant al nostre voltant, el clima és fred però poc a poc comencen a sentir-se alguns riures. Cada cop que trobes alguna semblança amb algú et sents més còmode i segura, i poc a poc el clima comença a ser més càlid. Fins i tot comences a ajudar als companys “ aquella noia d’allà també vol fer l’especialitat d’anglès...”. Tot d’un plegat, comencem a crear vincles entre nosaltres, comencem a relacionar-nos i a conèixer-nos.

L’activitat acaba i em sento diferent a l’inici, miro la noia que tinc al costat, parlem, ara em sento més motivada.

De seguida el Martí presenta una altra activitat, forma tres grups aleatòriament i ens fa representar una situació d’aprenentatge a l’aula. Al principi sorgeixen dubtes entre el grup perquè les instruccions són molt obertes, però poc a poc, entre tots, van sorgint idees i ens anem sentint més còmodes i segurs, creem, parlem, discutim, tothom aporta el seu punt de vista, tothom se sent segur perquè no està sol.

Jo em sento molt còmode, les aportacions meves més les dels altres acaben donant un bon  resultat. Després de realitzar la representació ens sentim més a prop els uns dels altres, els vincles comencen a ser més forts.

Els grups van representar una classe d’Anglès, una d’Acció Tutorial i una de Matemàtiques. La de matemàtiques,semblava recrear ,segurament, una classe de sisè de primària ja que es tractaven temes com el tabac. Durant la sessió els alumnes romanien asseguts en taules individuals i les dues mestres estaven situades enfront. L’escena representava una organització d'aula tradicional.  Només començar la sessió sorgeix un conflicte entre els alumnes. La mestra intenta tallar i continuar amb la classe de matemàtiques però els alumnes estan tan esverats que és impossible, preval per tant la concepció d’una planificació rígida i unidisciplinar. Les mestres utilitzen un to autoritari i distant, llençant ordres contínuament (calla, ara això no toca, dóna’m el mòbil, he dit que us poseu al davant, etc.) intentant per sobre de tot exercir la seva autoritat, intentant que els alumnes obeeixin.

Després, les mestres s’adonen que no poden portar a terme la sessió de matemàtiques i accedeixen a tractar el conflicte, tot i que, més que tractar-lo, és a dir, mitjançar entre els alumnes, intenten exercir el seu criteri. No es crea, per tant, un clima afectiu que afavoreixi una construcció significativa ja que el tracte és més bé distant.

D’altra banda, els mestres no estableixen normes de participació i relació entre elles i els alumnes i entre els alumnes que fomentin les relacions inter-personals i les habilitats socials. La falta de normes provoca que a la sessió no hi hagi bon ambient i que els alumnes no participin correctament per optimitzar el seu aprenentatge a més de confondre llibertat amb llibertinatge. 

Finalment, ni es fan matemàtiques ni es resol el conflicte, desaprofitant la ocasió de tractar temes en el que l’alumnat demostra interès i per tant, podria resultar més significatiu.

D’altra banda, a la sessió d’Acció Tutorial també esdevé un conflicte només començar la sessió, però en aquest cas, la mestra decideix tractar-lo immediatament. L’organització de l’aula és també tradicional, el tracte es més cordial i deixa que els alumnes participin. La mestra intenta mitjançar entre els alumnes, llença preguntes intentant que els alumnes reflexionin sobre el que està succeint, però preval la intenció de sermonejar i els judicis de valor (això no està bé, no s’ha de fer això, etc.) més que guiar en la seva resolució. Tampoc s’estableixen normes de participació i els alumnes parlen sense organització. A més l’atenció de la mestra se centra en les alumnes que estan confrontades, deixant de banda a la resta que van a la seva.  Finalment, el conflicte tampoc se soluciona.

Presentació

És el primer dia de classe, hauria de estar contenta, motivada, però en realitat estic trista. He deixat enrere els companys de l’any passat i els del primer semestre, no conec a ningú, ni tampoc el mestre. De cop i volta, una mirada trista com la meva, es creua al meu camí. De seguida ens saludem i ens posem a parlar, només ens coneixem d’un dia però és suficient, ja ens sentim més segures, ja no estem soles.

Partint de la base que l’educació és fruit d’una interacció constant, és obvi que les relacions interpersonals juguen un paper molt important. Tant alumnes com professors aportem, des del primer dia, els nostres sentiments i emocions, els quals determinaran l’afinitat entre nosaltres i la creació de vincles afectius. Me’n adono que per aprendre és indispensable crear vincles afectius amb els altres.

Després de la presentació de l’assignatura el Martí ens llegeix un conte: el sac de la saviesa. El conte em fa pensar, a part de passar-me pel cap que l’avarícia trenca el sac, en la importància que tenen les persones en el procés d’aprenentatge. L’aranya, encara que intenta ser la més intel·ligent no ho aconsegueix, per molts coneixements que intenta tenir mai obtindrà tots, perquè el coneixement queda repartit entre les diferents persones i és comparant i dialogant amb els altres quant més es pot aprendre.

D'altra banda, després de parlar de la importància dels lligams entre nosaltres m'agradaria compartir aquest conte amb tots vosaltres.

El Petit Príncep -Antoine de Saint-Exupéry-

Llavors aparegué la guineu.

-Bon dia- digué la guineu.
-Bon dia - respongué educadament el petit príncep, que es girà però no veié res.
-Estic aquí- digué la veu- sota la pomera...
-Qui ets?- digué el petit príncep- ets molt bonica...
-Sóc una guineu- digué la guineu.
-Vine a jugar amb mi- digué el petit príncep- estic tan trist...!
-No puc jugar amb tu- digué la guineu- no estic domesticada.
-Ah! Perdó- digué el petit príncep.

Però, després reflexionar, afegí:

-Què significa domesticar?
-No ets d'aquí- digué la guineu- què busques?
-Busco els homes- digué el petit príncep- Què significa domesticar?
-Els homes- digué la guineu- tenen fusells i cacen. És molt molest. També crien gallines. És el seu únic interès. Busques gallines?
-No -digué el petit príncep- busco amics. Què significa domesticar?
-És una cosa massa oblidada- digué la guineu- Significa crear vincles.
-Crear vincles?
-Sí- digué la guineu- Per a mi, de moment no ets més que un noiet similar a mil noiets. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. No sóc per a tu més que una guineu similar a cent mil guineus. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l'altre. Seràs per a mi únic al món. Seré per a tu, única al món...
-Començo a entendre- digué el petit príncep- Hi ha una flor... crec que m'ha domesticat...
-És possible- digué la guineu- A la Terra es veu tota mena de coses...!
-Oh! No és a la Terra- digué el petit príncep.

La guineu semblà molt intrigada:

-A un altre planeta?
-Sí.
-Hi ha caçadors en aquell planeta?
-No.
-Això és interessant! I gallines?
-No.
-Res no és perfecte - suspirà la guineu.

Però la guineu tornà a la seva idea:

-La meva vida és monòtona. Caço gallines, els homes em cacen. Totes les gallines s'assemblen i tots els homes s'assemblen. M'avorreixo, doncs, una mica. Però, si em domestiques, la meva vida s'omplirà de Sol. Coneixeré unes passes que seran diferent a la resta de passes. Les altres passes fan amagar-me sota terra, les teves em faran sortir del cau, com una música. I a més, mira! veus, allà, els camps de blat? jo no menjo pa. Per a mi, el blat és inútil. Els camps de blat no em recorden res, és ben trist! Però els teus cabells són del color de l'or. Quan m'hagis domesticat,
serà meravellós! El blat daurat serà un record de tu. I estimaré el so del vent en el blat...

La guineu callà i mirà durant un llarg temps el petit príncep:

-Si us plau... domestica'm!- digué.
-Ja ho voldria- respongué el petit princep- però no tinc molt de temps. He de trobar amics i conèixer moltes coses.
-Només es coneixen les coses que es domestiquen- digué la guineu- els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als mercaders. Però com que no hi ha mercaders d'amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm!
-Què he de fer?- digué el petit príncep.
-S'ha de ser molt pacient- respongué la guineu- Al principi t'asseuràs una mica lluny de mi, així, a l'herba. Et miraré de reüll i no diràs res. La paraula és font de mals entesos. Però, cada dia, podràs asseure't una mica més a prop...

L'endemà, el petit príncep tornà.

-Hagués estat millor tornar el mateix dia- digué la guineu- Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, començaré a ser feliç des de les tres. Com més s'avanci l'hora, més feliç em sentiré. A les quatre em sentiré neguitós i inquiet; descobriré el preu de la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora he de preparar el meu cor... Els ritus són necessaris.

(...)

Així, el petit príncep domesticà la guineu. I quan s'apropà el moment del comiat:

-Ah!... -digué la guineu- ploraré.
-La culpa és teva- digué el petit príncep- jo no volia fer-te mal, però tu vas voler que et domestiqués...
-Sí -digué la guineu.
-Però ploraràs! - digué el petit príncep.
-Sí - digué la guineu.
-Llavors no guanyes res.
-Guanyo - digué la guineu- pel color del blat.

Llavors, afegí:

-Vés i mira de nou les roses. Comprendràs que la teva és única al món. Tornaràs per dir-me adéu i et regalaré un secret.

El petit príncep anà a veure de nou les roses:

-No sou en absolut, semblants a la meva rosa: encara no sou res -els digué- Ningú no us ha domesticat i no heu domesticat a ningú. Sou com era la meva guineu. No era més que una guineu similar a cent mil guineus. Però jo la vaig fer la meva amiga i ara és única al món.

I les roses se sentiren ben molestes.

-Sou belles, però esteu buides -els digué encara- No es pot morir per vosaltres. Sens dubte, un caminant qualsevol creurà que la meva rosa se us assembla. Però ella sola és més important que totes vosaltres, ja que ella és la rosa a qui he regat. Ja que ella és la rosa a qui vaig posar sota una campana. Ja que ella és la rosa a qui vaig aixoplugar. Ja que ella és la rosa a qui vaig matar-li les erugues (tret de les dues o tres que es feren papallones). Ja que ella és la rosa a qui vaig sentir queixar-se, o lloar-se, o fins i tot, algunes vegades, callar-se. Ja que ella és la meva rosa.

I tornà cap a la guineu:

-Adéu -digué.
-Adéu -digué la guineu- Heus aquí el meu secret. És molt simple: no es veu bé si no és amb el cor. Allò essencial és invisible als ulls.
-Allò essencial és invisible als ulls- repetí el petit príncep per tal de recordar-se'n.
-El temps que vas perdre per la teva rosa fa que la teva rosa sigui tan important.
-El temps que vaig perdre per la meva rosa... -digué el petit príncep, per tal de recordar-se'n.
-Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu- però tu no has d'oblidar-la. Ets responsable per sempre més d'allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa...
-Sóc responsable de la meva rosa... -repetí el petit príncep, per tal de recordar-se'n.

INTRODUCCIÓ

Asseguda davant de l’ordinador, intento escriure les primeres paraules d'aquest bloc. Comencen a aparèixer les primeres idees: carpeta d’aprenentatge, reflexions... “reflexions des de la meva cambra”. Estem a prop del 8 de març, forts sentiments broten des de la meva ànima, i recordo aquelles paraules que Montserrat Abelló dedicà a Virginia Woolf “una cambra pròpia” (1929).

Cadascú ha de tenir

La seva cambra

I un pati blau on passejar els seus dubtes

Una cambra pròpia, un espai per pensar i reflexionar sobre el que fem, com ho fem i perquè o fem; un espai per créixer com a persones. Un espai que en general no tenim, immersos en les nostres responsabilitats, endollats a la televisió i altres materialismes, tant els homes com les dones, estem perdent l’espai que tant necessitem. Trobem-lo.