Avui és l’últim dia de classe. Tornem a anar a la gespa i xerrem tranquil·lament sobre el transcurs de l’assignatura. Sento el sol acariciar-me la pell; l’aire copeja suaument el meu cabell i sento una serenor interior aclaparadora. Aquí acaba el nostre aprenentatge, o almenys una part d’ell, ja que aquests coneixements que hem anat construint aniran evolucionant.
Valoro molt positivament el decurs d’aquesta assignatura. Potser el que més m’ha captivat ha sigut la metodologia emprada: ni una sola classe magistral. És la segona assignatura de la carrera que realitzo sense classes magistrals i això em demostra que realment aquest sistema es pot dur a terme i a més amb èxit. L’any passat van impartir tota l’assignatura de psicologia mitjançant treball col·laboratiu i realment va funcionar molt bé. Recordo que gairebé no calia estudiar per a l'examen perquè mitjançant la confrontació de punts de vista divergents havies anat adquirint els coneixements significativament, és a dir, perdurablement. Vaig trobar aquella metodologia força interessant però aquesta encara més, perquè he descobert el potencial que poden arribar a tenir els debats.
Compartir coneixement ens fa créixer, evolucionar; i pensar i reflexionar sobre el que fem, el que escolten o el que sentim encara més. Mitjançant la reflexió arrepleguem i reorganitzem tot allò que el nostre cap a sigut capaç de captar transformant-lo en quelcom més sucós.
D’altra banda, penso que l’assignatura, tot i que hem tingut molta feina, ha sigut bastant relaxada, o almenys així m’he sentit. El fet de no tenir exàmens i de saber des d’un principi totes les tasques que havíem de fer ens ha permès planificar-nos i deixar-nos emportar per la màgia de l’aprenentatge. I vet aquí, que hem trobat una altra manera d’avaluar d’una manera constructiva, utilitzant l’avaluació com una eina de millora més que com una eina per qualificar.
Tot i així, m’ha sorprès que l’aprenentatge sobre les TIC hagi acabat aquí. I m’estranya que amb la importància que atorga el currículum a les noves tecnologies no hi hagi cap assignatura destinada al seu aprenentatge, i més tenint present que la generació d’alumnes que tindrem en sabrà més que nosaltres.
Per últim, espero i desitjo, en un futur, poder posar en pràctica tota aquesta nova metodologia, arribar a les aules i poder transformar allò que no funciona o que podria funcionar millor.
«Hi ha moltes coses que fem en l’educació només “perquè sempre s’han fet”, però potser ningú s’ha detingut a pensar si s’esquerdaria quelcom en el sòlid edifici de la societat, si es deixessin de fer i s’ocupés el temps en coses més útils.» (Chadwick i Rivera (1991:67)
Aconseguir vèncer la por als canvis és un camí difícil però tot un repte que em motiva i m’empenta a continuar indagant i provant nous mètodes.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.
Continuem amb més exposicions orals. M’ha agradat molt veure com hi ha una escola que mitjançant un bloc informen als pares del que fan cada dia per tal de potenciar la seva implicació i una altra que ha començat a treballar per comunitats d’aprenentatge. L’any passat vaig sentir parlar-ne d’elles i vaig trobar que era un mètode amb molt potencial però sembla que les escoles són bastant reticents a utilitzar sistemes tant diferents, sembla que algunes escoles tenen por a obrir les seves portes, a compartir el control o a perdre la seva identitat, por a innovar, o potser a equivocar-se.
Crec que la participació de la comunitat en l’àmbit educatiu pot ser una estratègia que afavoreixi la cohesió social, la convivència i la millora de l’aprenentatge. Potenciar la participació de les famílies a l’escola, tant en la presa de decisions com en les aules pot afavorir la implicació i motivació de les famílies així com millorar l’actitud dels estudiants.
Mario Benedetti diu en un dels seus poemes:“Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales”. Amb aquest fragment vull fer referència a la importància de treballar tots junts, de coordinar les actuacions per a aconseguir un objectiu comú: la consecució de l’èxit escolar. I que sense una bona coordinació de tots els agents implicats no aconseguirem millorar. Per tant, tots sóm responsables del bon funcionament del sistema educatiu i tots tenim la responsabilitat d’intentar millorar-lo; d’aconseguir involucrar a les famílies i aconseguir que prenguin consciència de la importància de les seves actuacions en l’educació dels seus fills ja que sense la seva implicació els altres recursos educatius perden eficàcia.
Crec que aquest nou model de involucrar a la comunitat en el procés d’aprenentagte serà molt possitiu. Deixar a les famílies expressar les seves opinions, decidir, dialogar sobre l’educació dels seus fills afavorirà de ben segur la convivència familiar al mateix temp que els nens aprenen valors veient com els seus pares són capaços de dialogar, colaborar i arribar a acords amb altres persones. Valors que inculquen llibertat i igualtat.
Per això, crec necessari realitzar una gran reflexió sobre les actuals relacions entre els docents i les famílies per tal de determinar quines estratègies són necessàries perquè la família arribi a interessar-se, participar i implicar-se íntegrament en el context escolar, i així poder treballar conjuntament per facilitar la tasca educativa i ensenyar els nens els coneixements necessaris perquè es desenvolupin com a persones i arribin a ser autònoms, responsables i competents.
Però, també hem de ser conscients de la dificultat de portar a terme aquest model en la nostra societat ja que tenim tot un gran ventall d’inconvenients que dificulten la participació de les famílies. La falta d’implicaciómoltes vegades respon a la poca disponibilitat horària dels pares, en especial, amb la inclusió de les dones al mercat laboral, haver de combinar treball i estudi,o els problemes estructurals de moltesfamílies.
Aquesta és una altra necessitat que els governs han de fer front, millorant les polítiques públiques de conciliació de la vida familiar, laboral i personal així com polítiques d’igualtat que potenciïn la participació dels homes en la cura dels fills. Aquest és un altre tema interessant per tractar ja que és difícil que la escola inculqui valors d’igualtat si a l’entorn familiar no hi ha.
Un altre repte per afavorir la implicació de les families són els nous valors de la nostra societat. Nosaltres estem intentant promoure un model conjunt, col·laboratiu que exigeix una relació de comunicació oberta entre la escola i la família que es contradiu amb els nous valors de la globalització com és l’individualisme. Aquests nous valors fan més complexes aquestes relacions i fa difícil d’entendre el missatge de que l’educació és un camí que s’ha de recórrer conjuntament.
En definitiva, crec que l’escola ha d’intentar establir una relació de confiança amb les famílies que afavoreixi la seva implicació i crear o fomentar un espai d’aprenentatge dialògic on puguem aprendre entre tots i créixer com a persones.
Les comunitats d’aprenentatge basen la seva metodologia en el diàleg amb l’objectiu d’aconseguir reduir l’elevat índex de fracàs escolar que tant ens preocupa, així com millorar la convivència i la igualtat. L’aprenentatge dialògic, basat en el diàleg igualitari té un gran potencial de transformació social que pot disminuir les desigualtats, fomentar la solidaritat i sobretot motivar a tots els agents implicats en l’educació.
Per aquest motiu, considero que són molt interessants les comunitats d’aprenentatge que mitjançant les seves pràctiques inclusives, la seva organització en grups interactius, la formació de familiars, el seu model dialògic de prevenció de conflictes, la seva estructura oberta i participativa i la seva línea d’acció basada en les últimes investigacions i actuacions d’èxit fan que aquest mètode sigui molt reeixit.
També cal remarcar que emfatitzen la importància del diàleg igualitari entre tota la comunitat: infants, famílies, entitats, associacions, voluntaris i professors. Per això és fonamental que tots els membres s’impliquin i s’involucrin. A més, com estan dirigides a diferents contextos d’aprenentatge són un mètode que pot potenciar l’aprenentatge dels alumnes i ajudar a disminuir el fracàs escolar.
Si voleu més informació sobre les comunitats d'aprenentatge podeu visitar la pàgina web del CEIP Mare de Déu de Montserrat o veure el següent vídeo.
I canviant de tema, vull fer referència a un comentari que va fer el Martí: “les normes que comencen per “no” no tenen tant d’èxit”. Generalment, tendim a dir, a remarcar el que no fem bé, i moltes vegades oblidem dir que està ben fet. És un fet bastant arrelat a la nostra cultura, propendim a castigar allò que està malament, l’àmbit laboral n’és un bon exemple; costa trobar caps o líders que et felicitin pel teu treball i no tant trobar-ne dels que que només et parlen quan has ficat la pota. El sistema jurídic n’és un altre exemple.
Crec que és important canviar aquestes creences i potenciar el reforç positiu, ja que si els infants tendeixen a repetir les accions que han despertat l’interès de l’adult, ja siguin des d’un àmbit positiu o negatiu. És a dir, renyar a un nen potencia més que torni a repetir l’acció que no ignorant aquella acció perquè el que el nen busca per sobre de tot és l’atenció de l’adult i si l’aconsegueix fent una dolenteria tornarà a repetir-la. Per tant, és important dir o premiar el que vols que facin els infants i no el que no vols que facin perquè si no és problable que ho acabin fent per aconseguir la teva atenció.
També trobo força interessant que siguin els mateixos alumnes qui participin en la creació de les normes per tal que se sentin implicats i s’impliquin en complir-les.
D’altra banda, un altre fet que m’ha cridat l’atenció es que en moltes escoles els alumnes amb necessitats especial seuen al davant amb el mestre. Penso que aquesta pràctica pot ser un pèl arriscada perquè d’aquesta manera ja estàs separant i etiquetant als alumnes, i crec que creant grups de treball heterogenis dins de l’aula es potencia més la construcció de coneixement i alhora es fomenta l’ajuda mútua.
I finalment també vull fer referència a l’escola Itaca pel seu innovador projecte de l’art a l’escola. Crec que és molt bona idea potenciar l’art ja que és un bon mètode d’expressió que a més a més potencia la creativitat de l’alumne. Ial Centre San Francisco pel seu projecte escola verda i el projecte solidari, des dels quals es poden treballar els continguts currículars des d’un context real potenciant així la funcionalitat dels aprenentatges.
Comencem la tarda amb les exposicions orals de les visites a les escoles. Ha sigut força interessant veure els diversos mètodes que fan servir els centres. És sobtós que cadascun d’ells tingui una manera de fer, una línia d’escola diferent.
Tot i així, m’agradaria saber els resultats que se n’obtenen amb cada metodologia i si n’hi ha alguna pràctica més reeixida. Perquè encara no he sentit parlar d’escoles públiques en les qualsels nens fracassin rotundament ni d’escoles miraculoses en les quals qualsevol alumne, independentment de la seva situació personal, aconsegueixi l’èxit escolar.
Això em fa pensar, que a més de la importància d’utilitzar una metodologia o una altra hi ha altres factors que influeixen estrepitosament en els resultats d’aprenentatge de cada alumne. Des del meu punt de vista, crec que l’èxit escolar depèn més de la situació personal i familiar de l’alumne que de les pràctiques escolars. Tot i que l’àmbit escolar té una forta influència en el desenvolupament de l’infant n’hi ha altres factors que n’influencien més i no són tinguts tant en compte.
El pas de la societat industrial a la actual societat de la informació ha generat molts canvis en les estructures familiars i en la manera de gestionar la família. Canvis que han sigut provocats, per exemple, per l’increment de participació de la dona al món laboral i que han provocat canvis en l’organització familiar patriarcal. Aquesta pèrdua de les velles estructures autoritàries a creat la possibilitat d’escollir entre el gran ventall de possibilitats que ens monstra la nova societat i ha provocattransformacions que han derivat en una nova configuració dels rols familiars i una disminució del control en l’educació dels fills.
A resultes d’això, la família ha canviat la seva forma de participar i contribuir en l’educació dels seus fills, hi ha deixat de donar suport al treball de l’escola com ho feia abans. Aquest nou paper que han adquirint les famílies crec que és el que s’hauria de canviar per un altre més actiu i constructiu.
Cada cop som més conscients de la repercussió que té la influència de les famílies i de l’entorn en el desenvolupament dels alumnes. Una mostra d’aquesta consciencia són les noves polítiques públiques que s’estan portant a treme en els últims anys. Projectes que evidencien una gran preocupació per la funció educativa de les famílies per tal d’afavorir l’èxit escolar dels infants.
Aquestes noves polítiques educatives impliquen la coresponsabilització de tots els agents implicats en l’educació, i especialment la colaboració amb les escoles. Es per tant un projecte estretament relacionat i coordinat amb les escoles i altres agents educatius.Totes aquestes noves iniciatives que estan posant en pràctica obren un gran ventall de possibilitats de millora del sistema educatiu, i potencien el treball que realitzen els docents.
Tanmateix, aquest nou model col·laboratiu exigeix d’una gran implicació de les escoles, especialment dels docents, que són els principals agents que poden potenciar l’èxit d’aquestes polítiques. Em refereixo als mestres perque són les persones que es relacionen directament amb totes les famílies. Des del meu punt de vista, la tasca del docent ha d’anar més enllà del treball a l’aula,caldria per tant, dedicar més temps a millorar les relacions amb els pares i intentar involucrar-los més, i és també una manera de conèixer millor l’entorn del seu alumne per esbrinar quines necessitats tenen cada un d’ells. En definitiva, s’ha d’aconseguir que tant professors com pares s’impliquin més en la seva funció educadora.
Des del meu punt de vista, el repte rau en aconseguir que els docents s’impliquin també en aquestes noves necessitats.
Tornant a les diferents metodologies que hem vist avui, trobo que és força interessant veure altres punts de vista, altres mètodes que potser mai m’hauria plantejat i crec que comparant i experimentant es poden aconseguir bons resultats. És a dir, si ens quedem amb el que ja tenim, amb el que ja coneixem, mai aconseguirem millorar.
I per acabar aquí us deixo el vídeo i el power point del treball de la visita a l'escola Francesc Platon i Sartí. També podeu consultar la wiki.
Avui comencem la xerrada parlant de les eleccions, de les acampades i del que suposa tot això per a la educació.
Un moviment alternatiu ha sorgit fruit del malestar general generat per les retallades socials i l’augment desmesurat de les desigualtats socials. El poble no se sent identificat ni ben representat pel sistema polític actual i demana un canvi.
Demana democràcia real, una alternativa al sistema, una nova gestió sota els valors de tolerància, igualtat, humilitat i convivència. Una gestió col·lectiva en la que es respectin els drets independentment del nivell socioeconòmic de procedència.
En quant a l’educació, el canvi de govern pot implicar modificacions en la llei d’educació i més retallades, ocasionant, per exemple, l’augment de la ràtio d’alumnes per professor i la manca de recursos materials. Això dificultaria encara més poder atendre la diversitat. D’aquesta manera, moltes necessitats dels infants quedarien desateses, condemnant a molts d’ells al fracàs escolar. L’escola privada aclapararia la pública i l’accés a l’educació superior es veuria reduït a una minoria de procedència socioeconòmica alta. Això afavoriria la reproducció d’un sistema polític i econòmic desigual.
Després de la xerrada, vam sortir fora a continuar la classe. Asseguts a la gespa vam adaptar la unitat didàctica a l’atenció a la diversitat seguint les indicacions dela lectura “El tractament de la diversitat”(L’educació primària. Reptes, dilemes i propostes).
El treball m’ha semblat interessant perquè parlant amb els companys sorgeixen idees i punts de vista força enriquidors.
Avui hem parlat de tot una mica. Per començar, vist el descontent dels alumnes per l’examen de psicologia, el Martí ha sabut utilitzar la oportunitat de tractar el tema de l’avaluació de manera significativa respectant els interessos dels alumnes.El debat es va centrar en la qüestió “¿Què ens pot aportar com a mestres l’examen de psicologia?”.
Durant el debat van sorgir arguments a favor i en contra dels exàmens. La meva postura continua essent en contra dels exàmens però sí que considero molt important realitzar activitats mitjançant les quals es pugui valorar la progressió de l’alumne i no només el resultat.
L’examen de psicologia, tal com està enfocat, no crec que sigui la manera més adequada d’avaluar als alumnes, però tenint en compte que els treballs s’han desenvolupat de forma col·laborativa cal realitzar activitats que indiquin l’aprenentatge real de l’alumne ja que, com tots sabem, no tots els components del grup treballen per igual.
En aquest cas en particular, crec que la millor manera d’avaluar els alumnes seria mitjançant una observació constant i individualitzada, a més d’utilitzar la coavaluació. Així mateix, es podrien realitzar activitats a l’aula que afavorissin la funcionalitat dels aprenentatges i ajudessin a relacionar els coneixements obtinguts. Tanmateix, com que no hi ha recursos suficients per avaluar d’aquesta manera el més pràctic és realitzar un examen.
Tot i així, he de reconèixer que encara recordo alguns conceptes que van sortir a l’examen de psicologia que vaig realitzar l’any passat. I això em fa pensar que estudiar per al examen em va ajudar a fixar i ordenar els meus coneixements. I com que realitzar un examen vol dir participar activament perquè he de pensar, organitzar i escriure els meus coneixements ho recordo significativament.
D’altra banda, parlant de la manca de recursos en l’educació, va sorgir el tema de la crisi econòmica i de les retallades en els pressupostos d’educació i sanitat.
Des del meu punt de vista, la mala gestió dels cabals públics ha propiciat les retallades en aquests dos sectors. Tot i que es veritat que ens trobem en un moment molt delicat en el qual és necessari ajustar les despeses penso que es podria retallar en altres sectors menys necessaris. Tanmateix, com que l’elit política no veu afectats els seus interessos, els serveis que utilitza el poble són els que més es veuen afectats.
Penso que això ocorre perquè nosaltres ho permetem. Passem tot el dia queixant-nos de tot, ens considerem individus molt crítics però no actuem, no fem res per canviar la situació; deixem que els altres facin al seu parer.
D’altra banda, en sobta el fet que siguin els professionals de l’educació i de la sanitat i no els usuaris els que realment es preocupen per la qualitat dels serveis públics. Aquest fet reflexa el desinterès i la falta de preocupació i d’inplicació dels pares en l’educació dels seus fills.
Avui hem parlat de l’atenció a la diversitat. Primer de tot hem debatut el significat“d’atenció a la diversitat”. La primera paraula que sorgeix és “diferent” seguit de “capacitats” i “dificultats”. Per a mi, l’atenció a la diversitat no és més que una atenció individualitzada. Tots som diferents, tenim habilitats, capacitats, interessos, motivacions i necessitats dissemblants.
Tendim a pensar que l’atenció a la diversitat només engloba aquells nens amb problemes de salut o deficiències. A mi, no m’agrada utilitzar aquesta última paraula, perquè té una connotació massa negativa. Prefereixo dir diferències, tot i que, durant molt de temps, també ha tingut un sentit força negatiu, a mi m’agrada utilitzar-la des d’una perspectiva positiva.
Ens trobem en una societat globalitzada en constant evolució, els grans canvis soferts en els últims anys han donat lloc a noves necessitats que cal atendre de manera diversificada. L’escola, com a agent socialitzador cal que s’adapti i doni respostes a totes aquestes noves necessitats. Per tant, quan parlem d’atenció a la diversitat no podem oblidar d’incloure a aquells nens amb cultures i llengües diferents que requereixen d’un tracte diferenciat.
Per tant, atendre a la diversitat no és només atendre les necessitats dels infants amb TDHA, TDH, autisme, amb problemes auditius, de sordesa, de motricitat, de conducta, etc. Si no que vol dir donar resposta a les necessitats individuals de qualsevol alumne, respectar els seus ritmes d’aprenentatge, així com els interessos i les seves motivacions.
No obstant això, l’atenció a la diversitat de moment esdevé una utopia ja que la falta de recursos humans, materials i econòmics no permet atendre les necessitats de tots per igual. Potser perquè propendim a valorar tot allò que es semblant a nosaltres, i a allunyar-nos de les diferències. Sense adonar-nos discriminem la diversitat i afavorim l’homogeneïtzació quan el que hauríem de fer és potenciar les característiques de cadascú i entendre les diferències com quelcom enriquidor.
Aquí us deixo un vídeo que us ajudar a treballar les diferències des d’un aspecte positiu.
D’altra banda, no donem facilitats a la heterogeneïtat, i prova d’això és que aquest any hagi sigut el primer que a la selectivitat s’han adaptat els requisits per als dislèctics. A més d’això, els mestres no tenen la formació adequada per atendre i ajudar a aquests infants.
Esperem que un futur disposem dels recursos necessaris per poder adaptar la nostra pràctica a les necessitats dels infants.
Finalment, aquest és el llistat dels elements que cal adaptar per atendre a la diversitat:
Avui el Martí ens ha penjat el document “Els llibres de text de matemàtiques fan confondre els daltònics”. Sembla mentida que ningú hagi pensat abans en els problemes que podria ocasionar un simple llibre de matemàtiques. Però pitjor és encara que la majoria d’editorials no hagin adaptat els seus llibres i que l’Estat giri l’esquena a aquest fet.
D’altra banda, em sorprèn el fet que des de les escoles no es tinguin en compte aquestes necessitats, i em preocupa pensar que molts dels recursos didàctics que es treballen amb les noves tecnologies no estiguin preparats per daltònics o altres alumnes amb necessitats especials. Si realment volem reduir el fracàs escolar hem de començar a plantejar-nos tots els possibles aspectes que incideixen en els resultats i apostar per la recerca.
Aquest fet, reflexa la desvaloració i la despreocupació en l’educació en general i en les diferències personals en particular. Tendim a discriminar, a segregar tot el que és diferent a l’estàndard, a tot allò que se surt de la norma i l’escola com a agent socialitzador i precursor de la igualtat social que és hauria de vetllar per aquestes desigualtats. Puc entendre, encara que no ho comparteixi, que les empreses privades mirin pels seus interessos econòmics, de fet vivim en un món capitalista, però no puc entendre que ningú vetlli pels drets d’aquests infants.
Llavors que passa amb tots aquests nens, si a les empreses i escoles privades no són rendibles i a les escoles públiques no tenen suficients recursos per garantir el seu desenvolupament?
Aquí us deixo un vídeo molt interessant que va emetre TV3 fa molt poc i que reflexa molt bé la falta de recursos públics i la problemàtica de les famílies i dels infants amb necessitats especials.
Amb els plans d’Atenció a la Diversitat s’està començant a pensar en les diferències individuals des d’una perspectiva positiva en lloc de considerar-les com dèficits. L’educació, per tant, lluny d’homogeneïtzar ha de donar resposta a totes les diferències sense cap mena de discriminació. Quan un nen amb necessitats educatives especials és integrat a l’escola sorgeixen canvis positius tant en el nen, com en les famílies i els companys.
No obstant això, sí volem garantir l’èxit escolar d’aquests alumnes, a més d’adaptar la nostra actuació, cal adaptar tots els materials. La metodologia i els materials emprats per qualsevol professional han de basar-se en les necessitats i capacitats individuals de cada individu.
Al cap i a fi, tots actuem de manera diferent ja que la diversitat és una característica intrínseca de l’ésser l’humà i engloba un ampli ventall de situacions en els extrems dels quals es troben les persones que s’allunyen del que és més habitual.
Tots tenim maneres diferents de veure el món, necessitats, interessos, capacitats i condicions educatives o afectives ben diferents. Detectar les necessitats de cadascú i donar una resposta adient que aconsegueixi el desenvolupament integral de totes les seves potencialitats és educar en la igualtat.
Això suposa la necessitat de reconèixer, valorar i respectar a les persones en un sentit ampli. La necessitat de crear una escola oberta i flexible que s’adapti a les necessitats de cada individu i un professorat degudament format i preparat per donar resposta a les situacions singulars i complexes dels alumnes.
La diversitat de persones, ja sigui d’origens, de llengües, costums, valors o cosmovisions del món, etc. planteja nous reptes i complexitats a la tasca educativa. El debat se centra en com volem conviure i educar en la diversitat.
