Aprofitar les oportunitats

Avui hem parlat de tot una mica. Per començar, vist el descontent dels alumnes per l’examen de psicologia, el Martí ha sabut utilitzar la oportunitat de tractar el tema de l’avaluació de manera significativa respectant els interessos dels alumnes.  El debat es va centrar en la qüestió “¿Què ens pot aportar com a mestres l’examen de psicologia?”.

Durant el debat van sorgir arguments a favor i en contra dels exàmens. La meva postura continua essent en contra dels exàmens però sí que considero molt important realitzar activitats mitjançant les quals es pugui valorar la progressió de l’alumne i no només el resultat.

L’examen de psicologia, tal com està enfocat, no crec que sigui la manera més adequada d’avaluar als alumnes, però tenint en compte que els treballs s’han desenvolupat de forma col·laborativa cal realitzar activitats que indiquin l’aprenentatge real de l’alumne ja que, com tots sabem, no tots els components del grup treballen per igual.  

En aquest cas en particular, crec que la millor manera d’avaluar els alumnes seria mitjançant una observació constant i individualitzada, a més d’utilitzar la coavaluació. Així mateix, es podrien realitzar activitats a l’aula que afavorissin la funcionalitat dels aprenentatges i ajudessin a relacionar els coneixements obtinguts. Tanmateix, com que no hi ha recursos suficients per avaluar d’aquesta manera el més pràctic és realitzar un examen.

Tot i així, he de reconèixer que encara recordo alguns conceptes que van sortir a l’examen de psicologia que vaig realitzar l’any passat. I això em fa pensar que estudiar per al examen em va ajudar a fixar i ordenar els meus coneixements. I com que realitzar un examen vol dir participar activament perquè he de pensar, organitzar i escriure els meus coneixements ho recordo significativament.

D’altra banda, parlant de la manca de recursos en l’educació, va sorgir el tema de la crisi econòmica i de les retallades en els pressupostos d’educació i sanitat.

Des del meu punt de vista, la mala gestió dels cabals públics ha propiciat les retallades en aquests dos sectors. Tot i que es veritat que ens trobem en un moment molt delicat en el qual és necessari ajustar les despeses penso que es podria retallar en altres sectors menys necessaris. Tanmateix, com que l’elit política no veu afectats els seus interessos, els serveis que utilitza el poble són els que més es veuen afectats.

Penso que això ocorre perquè nosaltres ho permetem. Passem tot el dia queixant-nos de tot, ens considerem individus molt crítics però no actuem, no fem res per canviar la situació; deixem que els altres facin al seu parer.

D’altra banda, en sobta el fet que siguin els professionals de l’educació i de la sanitat i no els usuaris els que realment es preocupen per la qualitat dels serveis públics. Aquest fet reflexa el desinterès i la falta de preocupació i d’inplicació dels pares en l’educació dels seus fills.

Atenció a la diversitat II

Avui hem parlat de l’atenció a la diversitat. Primer de tot hem debatut el significat  “d’atenció a la diversitat”. La primera paraula que sorgeix és “diferent” seguit de “capacitats” i “dificultats”. Per a mi, l’atenció a la diversitat no és més que una atenció individualitzada. Tots som diferents, tenim habilitats, capacitats, interessos, motivacions i necessitats dissemblants.

Tendim a pensar que l’atenció a la diversitat només engloba aquells nens amb problemes de salut o deficiències. A mi, no m’agrada utilitzar aquesta última paraula, perquè té una connotació massa negativa. Prefereixo dir diferències, tot i que, durant molt de temps, també ha tingut un sentit força negatiu, a mi m’agrada utilitzar-la des d’una perspectiva positiva.

Ens trobem en una societat globalitzada en constant evolució, els grans canvis soferts en els últims anys han donat lloc a noves necessitats que cal atendre de manera diversificada. L’escola, com a agent socialitzador cal que s’adapti i doni respostes a totes aquestes noves necessitats. Per tant, quan parlem d’atenció a la diversitat no podem oblidar d’incloure a aquells nens amb cultures i llengües diferents que requereixen d’un tracte diferenciat.

Per tant, atendre a la diversitat no és només atendre les necessitats dels infants amb TDHA, TDH, autisme, amb problemes auditius, de sordesa, de motricitat, de conducta, etc. Si no que vol dir donar resposta a les necessitats individuals de qualsevol alumne, respectar els seus ritmes d’aprenentatge, així com els interessos i les seves motivacions.

No obstant això, l’atenció a la diversitat de moment esdevé una utopia ja que la falta de recursos humans, materials i econòmics no permet atendre les necessitats de tots per igual. Potser perquè propendim a valorar tot allò que es semblant a nosaltres, i a allunyar-nos de les diferències. Sense adonar-nos discriminem la diversitat i afavorim l’homogeneïtzació quan el que hauríem de fer és potenciar les característiques de cadascú i entendre les diferències com quelcom enriquidor.

Aquí us deixo un vídeo que us ajudar a treballar les diferències des d’un aspecte positiu.

D’altra banda, no donem facilitats a la heterogeneïtat, i prova d’això és que aquest any hagi sigut el primer que a la selectivitat s’han adaptat els requisits per als dislèctics. A més d’això, els mestres no tenen la formació adequada per atendre i ajudar a aquests infants.

Esperem que un futur disposem dels recursos necessaris per poder adaptar la nostra pràctica a les necessitats dels infants.

Finalment, aquest és el llistat dels elements que cal adaptar per atendre a la diversitat:

      temps

      espai

      material

      llenguatge verbal i no verbal

      actitud del mestre

      afectivitat

      distribució del material

      distribució de l’alumnat

      relacions amb les famílies

      mobiliari

      activitats

      avaluació

      objectius

      continguts

      metodologia

      currículum

      recursos humans (vetlladores, ajudants)

Atenció a la diversitat

Avui el Martí ens ha penjat el document “Els llibres de text de matemàtiques fan confondre els daltònics”. Sembla mentida que ningú hagi pensat abans en els problemes que podria ocasionar un simple llibre de matemàtiques. Però pitjor és encara que la majoria d’editorials no hagin adaptat els seus llibres i que l’Estat giri l’esquena a aquest fet.

D’altra banda, em sorprèn el fet que des de les escoles no es tinguin en compte aquestes necessitats, i em preocupa pensar que molts dels recursos didàctics que es treballen amb les noves tecnologies no estiguin preparats per daltònics o altres alumnes amb necessitats especials.  Si realment volem reduir el fracàs escolar hem de començar a plantejar-nos tots els possibles aspectes que incideixen en els resultats i apostar per la recerca.

Aquest fet,  reflexa la desvaloració i la despreocupació en l’educació en general i en les diferències personals en particular. Tendim a discriminar, a segregar tot el que és diferent a l’estàndard, a tot allò que se surt de la norma i l’escola com a agent socialitzador i precursor de la igualtat social que és hauria de vetllar per aquestes desigualtats. Puc entendre, encara que no ho comparteixi, que les empreses privades mirin pels seus interessos econòmics, de fet vivim en un món capitalista, però no puc entendre que ningú vetlli pels drets d’aquests infants.

Llavors que passa amb tots aquests nens, si a les empreses i escoles privades no són rendibles i a les escoles públiques no tenen suficients recursos per garantir el seu desenvolupament?

Aquí us deixo un vídeo molt interessant que va emetre TV3 fa molt poc i que reflexa molt bé la falta de recursos públics i la problemàtica de les famílies i dels infants amb necessitats especials.

Un fill llunyà

  

Amb els plans d’Atenció a la Diversitat s’està començant a pensar en les diferències individuals des d’una perspectiva positiva en lloc de considerar-les com dèficits. L’educació, per tant, lluny d’homogeneïtzar ha de donar resposta a totes les diferències sense cap mena de discriminació. Quan un nen amb necessitats educatives especials és integrat a l’escola sorgeixen canvis positius tant en el nen, com en les famílies i els companys.

No obstant això, sí volem garantir l’èxit escolar d’aquests alumnes, a més d’adaptar la nostra actuació, cal adaptar tots els materials. La metodologia i els materials emprats per qualsevol professional han de basar-se en les necessitats i capacitats individuals de cada individu.

Al cap i a fi, tots actuem de manera diferent ja que la diversitat és una característica intrínseca de l’ésser l’humà i engloba un ampli ventall de situacions en els extrems dels quals es troben les persones que s’allunyen del que és més habitual.

Tots tenim maneres diferents de veure el món, necessitats, interessos, capacitats i condicions educatives o afectives ben diferents. Detectar les necessitats de cadascú i donar una resposta adient que aconsegueixi el desenvolupament integral de totes les seves potencialitats és educar en la igualtat.

Això suposa la necessitat de reconèixer, valorar i respectar a les persones en un sentit ampli. La necessitat de crear una escola oberta i flexible que s’adapti a les necessitats de cada individu i un professorat degudament format i preparat per donar resposta a les situacions singulars i complexes dels alumnes.

La diversitat de persones, ja sigui d’origens, de llengües, costums, valors o cosmovisions del món, etc. planteja nous reptes i complexitats a la tasca educativa. El debat se centra en com volem conviure i educar en la diversitat.

L'avaluació

Després de posar en comú en l’última sessió les característiques de l’avaluació i d’haver-nos llegit la lectura de Davini continuem tractant l’avaluació. La primera qüestió que es planteja és si és bo fer exàmens. Des del meu punt de vista, els exàmens no són necessaris per a l’aprenentatge, o almenys el concepte d’examen més tradicional ja que aquests fomenten un aprenentatge no continuat i la majoria de vegades memorístic, a més de crear ansietat i angoixa que influencia en l’atenció, la concentració i el rendiment de l’infant. Una escola sense exàmens permet a l’alumne créixer sense pressions, sense premis ni càstigs.

D’altra banda, també estic en contra de posar notes i crec fermament en la capacitat dels infants per regular el seu procés d’aprenentatge, això sí, sempre amb l’ajuda del mestre. Per a mi les notes no serveixen per millorar sinó, més bé,  per etiquetar els alumnes segons les seves capacitats. Eliminant les notes també s’elimina la competició i es respecta el ritme individual de cada alumne. A més a més, sense notes és potencia l’ús del reforç positiu com a element reforçador que permetrà que l’alumne continuï motivat i vagi progressant. És important reforçar positivament les bones conductes ja que l'alumne si rep quelcom que li agradi mantindrà aquella conducta.

Dit això, l’avaluació ha de ser una eina que ens ajudi a detectar la progressió real de l’alumne. I per això cal realitzar activitats continuades i diversificades que segueixin tot el procés: activitats d’avaluació inicial mitjançant les quals ens permetin conèixer els coneixements previs de l’alumnat, les seves característiques i interessos, i els recursos i la metodologia que es necessitarà; i activitats que mesurin la resta del procés. 

El treball per portafolis o dossiers és una bona opció per aprendre i avaluar perquè l’estudiant pot veure la seva progressió i a més l’ajuda a reflexionar i regular el seu aprenentatge.

A més a més l’avaluació ha de defugir de les activitats que requereixen memorització i potenciar els exercicis de raonament, comprensió i reflexió. A més de donar als infants oportunitats reals de refer i millorar les seves tasques. Així com, realitzar activitats contextualitzades en les quals l’alumne pugui atribuir-li una utilitzat i una relació amb la seva vida real. 

D’altra banda, la avaluació continuada requereix d’una planificació flexible i d’una observació constant per part del docent que el permeti adequar la seva actuació a les necessitats de cada infant i de cada moment.

No obstant això, l’avaluació no només ha de servir per als alumnes, sinó que també és l’eina mitjançant la qual el docent pot millorar la seva pràctica educativa.

El meu ideari d’escola seria, per tant, una escola sense exàmens ni notes. Una escola en la qual els mateixos alumnes s’avaluen i es responsabilitzen del seu aprenentatge. Una escola que utilitzés la coavaluació i l’autoavaluació com a eines per fer més conscients a l’alumne del seu propi aprenentatge; per facilitar la construcció de persones responsables, autònomes i felices; i per aprendre a aprendre.

Tot i així, moltes escoles encara no utilitzen l’autoavaluació ja que això requereix de recursos humans que avui en dia l’escola no disposa, però que amb l’obertura de l’escola a la comunitat es podria aconseguir.

   

Després Martí ens mostra alguna webquest i sorgeixen altres temes com el currículum ocult “Qué se espera de Lalo y de Lola?".

Els comportaments dels homes i de les dones en la nostra societat són diferents en molts aspectes. Els rols establerts són construïts i transmesos per mitjà de la socialització, i l’escola n’és un dels agents socialitzadors dels infants. Des de ben petits els anem transmeten aquests rols, sovint associats a un determinat nivell de poder social, convertint les diferències en desigualtats.

Des de l’escola s’ha d’evitar establir relacions de domini que sotmetin un gènere a l’altre. Per aconseguir-ho cal revisar tots aquells materials i activitats que mostrin una imatge dels gèneres estereotipada, com per exemple evitar les frases com “La Mare prepara el dinar”. A part, també cal interactuar amb ambdós sexes per igual i evitar transmetre diferents expectatives segons el gènere. Com a docents hem de procurar actuar i avaluar amb igualtat.     

Després del debat el Martí ens va llegir l’anècdota del baròmetre. La qual demostra la importància d’ensenyar a pensar i de fomentar la creativitat i l’autonomia dels infants. Així com la necessitat d’adequar les activitats al que realment volem avaluar de l’alumne.

<><><><><><><> 

Qué se espera de Lalo y de Lola?

De Lalo se espera que sea inquieto, activo, inquisitivo, independiente y hasta rebelde; de Lola se espera que sea dócil, obediente, pasiva, dependiente de la ayuda, la autoridad y el criterio de otros. De Lalo se esperan comportamientos inmaduros e irresponsables; de Lola se exige que se comporte como una "mamita" en potencia, siempre dispuesta a servir, sacrificarse y renunciar. De Lalo se espera que se desentienda de la limpieza y el orden; a Lola se le pide que empiece a ejercitarse desde temprano como una verdadera "amita de casa", asumiendo en el espacio escolar tareas hogareñas de limpieza y ornamentación. De Lalo se espera que quiera jugar y divertirse, que sea travieso y se distraiga en clase, que corra y salte, que defienda sus puntos de vista, que pelee con los amigos, que se ensucie el pantalón, que se despeine. De Lola se espera que se comporte como una "damita", es decir, como la negación de todo eso. De ella se espera inmovilidad, ausencia de curiosidad o de espíritu de aventura, esmero en la apariencia personal, prolijidad con los cuadernos y las tareas escolares, predisposición a ocupar los segundos lugares, vocación de obediencia y sumisión. De Lalo se espera que sea inteligente; de Lola se espera que sea aplicada. De Lalo se espera que sea bueno para las Matemáticas y las Ciencias. De Lola se espera que sea buena para las Manualidades, y quizás, más adelante, para la Literatura o las Ciencias Sociales. Si Lalo hace mal un trabajo, la explicación se atribuye a su mala conducta, a falta de atención y, por último, de esfuerzo. Si Lola hace mal un trabajo, lo que entra en duda no es su esfuerzo sino su capacidad intelectual. Lalo es nombrado Presidente; Lola es nombrada Secretaria o Tesorera. A Lalo se le encarga llevar la lista, dar el discurso, presidir la comisión; a Lola se le encarga repartir los cuadernos, recoger las cuotas para el paseo, preparar los sánduches para la kermesse. Lalo es el capitán del equipo de fútbol; Lola es la madrina. Lalo participa en el concurso intercolegial de Física; Lola concursa para reina de belleza del plantel. Lola recibe, en general, menos atención de los profesores que Lalo. Poco a poco empieza a aceptar como natural que Lalo y ella sean tratados de manera diferente. Lalo puede interrumpir, hablar en voz alta, expresar con pasión sus ideas y sentimientos. La interrupción de Lola es ofensiva, hablar en voz firme es percibido como un acto de histeria, afirmar y argumentar como un rasgo de masculinidad. Lola percibe que, dentro del aparato escolar, ser mujer equivale en general a ocupar posiciones subordinadas. Hay más hombres que mujeres en cargos de dirección (rectores, supervisores, inspectores). Hay más mujeres que hombres en tareas intermedias y de servicio (secretaría, limpieza, cocina). Hay cada vez menos mujeres y más hombres profesores a medida que se avanza en la escalera escolar, se especializan las materias y se incrementan los sueldos y el prestigio profesional. Así es como, imperceptible, pero cotidiana y sistemáticamente, el aparato escolar va logrando que Lola se ajuste a sus expectativas. La niña potencialmente triunfadora que entró al primer grado va siendo derrotada en el camino, minada en su autoconfianza y en su autoestima. Los puntos fuertes con los que Lola inició su vida escolar van convirtiéndose en desventajas antes que en ventajas. Al entrar a la secundaria, los desniveles respecto de Lalo son ya evidentes. Al salir del colegio, Lalo buscará una profesión. Lola buscará marido o un empleo para sobrevivir entretanto, afirmará convencida que el estudio no es lo suyo, o bien escogerá carreras "femeninas", segura ya de que la ciencia o la tecnología no son para ella.

<><><><><><><><><><><>  <>

La anécdota del barómetro

Hace algún tiempo recibí una llamada de un colega que me pidió si podría arbitrar en la calificación de una pregunta de examen. Iba a dar un cero a un estudiante por su respuesta a una pregunta de física, mientras que el estudiante afirmaba que debería recibir la máxima nota y así se haría si el sistema no se hubiera organizado en contra de los estudiantes: El profesor y el estudiante acordaron acudir a un árbitro imparcial, y me eligieron a mí. Acudí al despacho de mi colega y leí la pregunta del examen: “Demuestra cómo se puede determinar la altura de un edificio alto con la ayuda de un barómetro” El estudiante había contestado: “ Lleva un barómetro a lo alto del edificio, átale una cuerda larga, haz que el barómetro baje hasta la calle. Mide la longitud de cuerda necesaria. La longitud de la cuerda es la altura del edificio” Hice notar que el estudiante realmente tenía derecho a una buena nota ya que había contestado a la pregunta correctamente. Por otra parte, si se le asignaba una buena nota contribuiría a que recibiese una buena calificación en su curso de física. Se supone que una buena calificación certifica competencia en física, pero la respuesta dada no se correspondía con esto. Sugerí entonces que se le diera al estudiante otra oportunidad para contestar a la pregunta. No me sorprendió que mi colega estuviese de acuerdo, sin embargo si lo hizo el que el alumno también lo estuviera. Le di al estudiante seis minutos para responder a la pregunta con la advertencia de que la respuesta debía mostrar su conocimiento de la física. Al cabo de cinco minutos, no había escrito nada. Le pregunte si se daba por vencido, pero me contesto que no. Tenía muchas respuestas al problema; estaba buscando la mejor. Al minuto siguiente escribió corriendo su respuesta que decía lo siguiente: “Lleva el barómetro a lo alto del edificio y asómate sobre el borde del tejado. Deja caer el barómetro, midiendo el tiempo de caída con un cronómetro. Luego usando la fórmula S=1/2 at2, calcula la altura del edificio. En este momento le pregunte a mi colega si se daba por vencido. Estuvo de acuerdo y le dio al estudiante la máxima nota. Al salir del despacho de mi colega recordé que el estudiante había dicho que tenía otras muchas respuestas al problema, así que le pregunte cuales eran. “Oh, si, ” dijo el estudiante. “Hay muchas maneras de determinar la altura de un edificio alto con un barómetro. Por ejemplo, coges el barómetro en un día soleado y mides la altura del barómetro, la longitud de su sombra, y la longitud de la sombra del edificio; luego usando una simple proporción, determinas la altura del edificio.” “Excelente, “ le respondí. “¿Y las otras?” “Si, “ dijo el estudiante. “Hay un método muy simple que le gustará. En este método se toma el barómetro y se comienza a subir las escaleras. A medida que se van subiendo las escaleras, se marca la longitud del barómetro a lo largo de la pared. Luego se cuenta el número de marcas y esto dará la altura del edificio en unidades barómetro. Un método muy directo.” “Desde luego, si quiere un método más sofisticado, puede atar el barómetro al final de una cuerda, balancearlo como un péndulo; con él determina el valor de ‘g’ a nivel del suelo y en la parte superior del edificio. De la diferencia entre los dos valores de ‘g’ se puede calcular la altura del edificio.” Finalmente, concluyó, “hay muchas otras formas de resolver el problema. Probablemente la mejor,” dijo, “ es llamar en la portería. Cuando abra el portero, le dices lo siguiente: “Sr. portero, aquí tengo un barómetro excelente. Se lo daré, si me dice la altura de este edificio.” En este momento le pregunté al estudiante si conocía la respuesta convencional a la pregunta. Reconoció que si, dijo que estaba harto de que los profesores del instituto y de la facultad trataran de enseñarle como tenía que pensar, usando el “método científico,” y a explorar la lógica profunda de la materia de una manera pedante, como se hace a menudo en matemáticas, en lugar de enseñarle la estructura de la materia. Teniendo esto presente, decidió recuperar el escolasticismo como un asunto académico para desafiar las atemorizadas aulas de América.

Característiques de l'avaluació

Avui hem començat la sessió fent un repàs dels treballs que queden per presentar. La tensió i l’angoixa es palpava a l’ambient tot i que sabíem quines eren les nostres tasques des del principi del semestre i hem tingut temps suficient per planificar la nostra feina i anar fent.

Recordo que el primer dia de classe el Martí ens va explicar els objectius de l’assignatura i les tasques que hauríem de realitzar per superar-la. També recordo la seguretat que em va donar no haver de fer cap examen i saber exactament el que havíem de fer amb el temps suficient per poder planificar i organitzar les tasques i el meu propi aprenentatge. Definir i compartir els objectius que cal assolir ens fa sentir-nos més implicats i compromesos.

Però, a més de definir els objectius cal també informar dels criteris que s’utilitzaran per avaluar perquè aquests condicionen completament els aprenentatges ja que els alumnes saben detectar què s’haurà de fer per aprovar i actuen en conseqüència.

Després vam realitzar en grups una pluja d’idees sobre les característiques que havia de tenir l’avaluació. Un cop discutides i anotades totes les aportacions ho vam posar en comú tota la classe. Aquestes són les idees que van sorgir fruit de la nostra interacció:

      Ha de tenir en compte la diversitat de l’aula

      No només s’han d’avaluar els resultats sinó també el procés

      Ha de ser continua

      S’han d’avaluar tant els coneixement com els procediments i les actituds

      Els criteris d’avaluació han d’estar relacionats amb els objectius

     S’han de fer servir l’autoavaluació i la coavaluació com a eines per fer més conscient a l’alumne del seu propi aprenentatge

      S’ha d’avaluar per competències i no per continguts

      Ha de ser una eina per detectar problemes d’aprenentatges

      Ha de servir perquè els alumnes millorin

      Ha de servir per millorar l’actuació docent

      Ha de ser flexible

      No ha de ser diferent d’allò treballat a classe

      Ha de tenir en compte els coneixement previs dels alumnes

      Ha de ser objectiva

      Ha de tenir com a finalitat identificar les necessitats educatives de l’alumnat

      Ha d’estar planificada i dividida en parts ben diferenciades

      Ha de ser adaptable al grup

      Ha de ser constructiva

      Ha d’estar orientada cap a l’obtenció de les competències bàsiques

      Els criteris de l’avaluació han d’ésser clars i coneguts per l’alumnat

      Les famílies han d’estar informades dels criteris d’avaluació

      Ha de fomentar la motivació i la participació

      Ha d’avaluar la globalitat

      Ha de tenir en compte el context

      Ha de ser individualitzada

Un cop acabada la sessió m'adono que posant les idees en comú han sorgit gairebé el doble d’ítems que en petit grup. I que mitjançant el diàleg tots hem participat i creat el nostre propi aprenentatge de manera molt més significativa que escoltant una classe magistral o llegint un llibre. A més a més, tenir la possibilitat de treballar en grup ens permet compartir la informació i reflexionar sobre el nostre propi procés.

D’altra banda, em qüestiono si a les escoles s’estan seguint aquests criteris o no. I recordo amb certa recança l’ús de l’avaluació a la meva infantesa. Recordo aquells exàmens finals en els quals t’ho jugaves tot i que un cop fet no hi havia la possibilitat de poder millorar. Allà quedava aquell número que et torbava l’ànim i determinava l’arribada dels temuts càstigs o els premis tan desitjats.