dissabte, 14 de maig del 2011

L'avaluació

Després de posar en comú en l’última sessió les característiques de l’avaluació i d’haver-nos llegit la lectura de Davini continuem tractant l’avaluació. La primera qüestió que es planteja és si és bo fer exàmens. Des del meu punt de vista, els exàmens no són necessaris per a l’aprenentatge, o almenys el concepte d’examen més tradicional ja que aquests fomenten un aprenentatge no continuat i la majoria de vegades memorístic, a més de crear ansietat i angoixa que influencia en l’atenció, la concentració i el rendiment de l’infant. Una escola sense exàmens permet a l’alumne créixer sense pressions, sense premis ni càstigs.
D’altra banda, també estic en contra de posar notes i crec fermament en la capacitat dels infants per regular el seu procés d’aprenentatge, això sí, sempre amb l’ajuda del mestre. Per a mi les notes no serveixen per millorar sinó, més bé,  per etiquetar els alumnes segons les seves capacitats. Eliminant les notes també s’elimina la competició i es respecta el ritme individual de cada alumne. A més a més, sense notes és potencia l’ús del reforç positiu com a element reforçador que permetrà que l’alumne continuï motivat i vagi progressant. És important reforçar positivament les bones conductes ja que l'alumne si rep quelcom que li agradi mantindrà aquella conducta.

Dit això, l’avaluació ha de ser una eina que ens ajudi a detectar la progressió real de l’alumne. I per això cal realitzar activitats continuades i diversificades que segueixin tot el procés: activitats d’avaluació inicial mitjançant les quals ens permetin conèixer els coneixements previs de l’alumnat, les seves característiques i interessos, i els recursos i la metodologia que es necessitarà; i activitats que mesurin la resta del procés. 

El treball per portafolis o dossiers és una bona opció per aprendre i avaluar perquè l’estudiant pot veure la seva progressió i a més l’ajuda a reflexionar i regular el seu aprenentatge.
A més a més l’avaluació ha de defugir de les activitats que requereixen memorització i potenciar els exercicis de raonament, comprensió i reflexió. A més de donar als infants oportunitats reals de refer i millorar les seves tasques. Així com, realitzar activitats contextualitzades en les quals l’alumne pugui atribuir-li una utilitzat i una relació amb la seva vida real. 
D’altra banda, la avaluació continuada requereix d’una planificació flexible i d’una observació constant per part del docent que el permeti adequar la seva actuació a les necessitats de cada infant i de cada moment.

No obstant això, l’avaluació no només ha de servir per als alumnes, sinó que també és l’eina mitjançant la qual el docent pot millorar la seva pràctica educativa.

El meu ideari d’escola seria, per tant, una escola sense exàmens ni notes. Una escola en la qual els mateixos alumnes s’avaluen i es responsabilitzen del seu aprenentatge. Una escola que utilitzés la coavaluació i l’autoavaluació com a eines per fer més conscients a l’alumne del seu propi aprenentatge; per facilitar la construcció de persones responsables, autònomes i felices; i per aprendre a aprendre.
Tot i així, moltes escoles encara no utilitzen l’autoavaluació ja que això requereix de recursos humans que avui en dia l’escola no disposa, però que amb l’obertura de l’escola a la comunitat es podria aconseguir.
   

Després Martí ens mostra alguna webquest i sorgeixen altres temes com el currículum ocult “Qué se espera de Lalo y de Lola?".
Els comportaments dels homes i de les dones en la nostra societat són diferents en molts aspectes. Els rols establerts són construïts i transmesos per mitjà de la socialització, i l’escola n’és un dels agents socialitzadors dels infants. Des de ben petits els anem transmeten aquests rols, sovint associats a un determinat nivell de poder social, convertint les diferències en desigualtats.

Des de l’escola s’ha d’evitar establir relacions de domini que sotmetin un gènere a l’altre. Per aconseguir-ho cal revisar tots aquells materials i activitats que mostrin una imatge dels gèneres estereotipada, com per exemple evitar les frases com “La Mare prepara el dinar”. A part, també cal interactuar amb ambdós sexes per igual i evitar transmetre diferents expectatives segons el gènere. Com a docents hem de procurar actuar i avaluar amb igualtat.     
Després del debat el Martí ens va llegir l’anècdota del baròmetre. La qual demostra la importància d’ensenyar a pensar i de fomentar la creativitat i l’autonomia dels infants. Així com la necessitat d’adequar les activitats al que realment volem avaluar de l’alumne.

<><><><><><><> 
 
Qué se espera de Lalo y de Lola?
De Lalo se espera que sea inquieto, activo, inquisitivo, independiente y hasta rebelde; de Lola se espera que sea dócil, obediente, pasiva, dependiente de la ayuda, la autoridad y el criterio de otros. De Lalo se esperan comportamientos inmaduros e irresponsables; de Lola se exige que se comporte como una "mamita" en potencia, siempre dispuesta a servir, sacrificarse y renunciar. De Lalo se espera que se desentienda de la limpieza y el orden; a Lola se le pide que empiece a ejercitarse desde temprano como una verdadera "amita de casa", asumiendo en el espacio escolar tareas hogareñas de limpieza y ornamentación.

De Lalo se espera que quiera jugar y divertirse, que sea travieso y se distraiga en clase, que corra y salte, que defienda sus puntos de vista, que pelee con los amigos, que se ensucie el pantalón, que se despeine. De Lola se espera que se comporte como una "damita", es decir, como la negación de todo eso. De ella se espera inmovilidad, ausencia de curiosidad o de espíritu de aventura, esmero en la apariencia personal, prolijidad con los cuadernos y las tareas escolares, predisposición a ocupar los segundos lugares, vocación de obediencia y sumisión.

De Lalo se espera que sea inteligente; de Lola se espera que sea aplicada. De Lalo se espera que sea bueno para las Matemáticas y las Ciencias. De Lola se espera que sea buena para las Manualidades, y quizás, más adelante, para la Literatura o las Ciencias Sociales. Si Lalo hace mal un trabajo, la explicación se atribuye a su mala conducta, a falta de atención y, por último, de esfuerzo. Si Lola hace mal un trabajo, lo que entra en duda no es su esfuerzo sino su capacidad intelectual.

Lalo es nombrado Presidente; Lola es nombrada Secretaria o Tesorera. A Lalo se le encarga llevar la lista, dar el discurso, presidir la comisión; a Lola se le encarga repartir los cuadernos, recoger las cuotas para el paseo, preparar los sánduches para la kermesse. Lalo es el capitán del equipo de fútbol; Lola es la madrina. Lalo participa en el concurso intercolegial de Física; Lola concursa para reina de belleza del plantel.

Lola recibe, en general, menos atención de los profesores que Lalo. Poco a poco empieza a aceptar como natural que Lalo y ella sean tratados de manera diferente. Lalo puede interrumpir, hablar en voz alta, expresar con pasión sus ideas y sentimientos. La interrupción de Lola es ofensiva, hablar en voz firme es percibido como un acto de histeria, afirmar y argumentar como un rasgo de masculinidad.

Lola percibe que, dentro del aparato escolar, ser mujer equivale en general a ocupar posiciones subordinadas. Hay más hombres que mujeres en cargos de dirección (rectores, supervisores, inspectores). Hay más mujeres que hombres en tareas intermedias y de servicio (secretaría, limpieza, cocina). Hay cada vez menos mujeres y más hombres profesores a medida que se avanza en la escalera escolar, se especializan las materias y se incrementan los sueldos y el prestigio profesional.

Así es como, imperceptible, pero cotidiana y sistemáticamente, el aparato escolar va logrando que Lola se ajuste a sus expectativas. La niña potencialmente triunfadora que entró al primer grado va siendo derrotada en el camino, minada en su autoconfianza y en su autoestima. Los puntos fuertes con los que Lola inició su vida escolar van convirtiéndose en desventajas antes que en ventajas. Al entrar a la secundaria, los desniveles respecto de Lalo son ya evidentes. Al salir del colegio, Lalo buscará una profesión. Lola buscará marido o un empleo para sobrevivir entretanto, afirmará convencida que el estudio no es lo suyo, o bien escogerá carreras "femeninas", segura ya de que la ciencia o la tecnología no son para ella.

<><><><><><><><><><><>  <>

La anécdota del barómetro
Hace algún tiempo recibí una llamada de un colega que me pidió si podría arbitrar en la calificación de una pregunta de examen. Iba a dar un cero a un estudiante por su respuesta a una pregunta de física, mientras que el estudiante afirmaba que debería recibir la máxima nota y así se haría si el sistema no se hubiera organizado en contra de los estudiantes: El profesor y el estudiante acordaron acudir a un árbitro imparcial, y me eligieron a mí.
Acudí al despacho de mi colega y leí la pregunta del examen: “Demuestra cómo se puede determinar la altura de un edificio alto con la ayuda de un barómetro”
El estudiante había contestado: “ Lleva un barómetro a lo alto del edificio, átale una cuerda larga, haz que el barómetro baje hasta la calle. Mide la longitud de cuerda necesaria. La longitud de la cuerda es la altura del edificio”
Hice notar que el estudiante realmente tenía derecho a una buena nota ya que había contestado a la pregunta correctamente. Por otra parte, si se le asignaba una buena nota contribuiría a que recibiese una buena calificación en su curso de física. Se supone que una buena calificación certifica competencia en física, pero la respuesta dada no se correspondía con esto. Sugerí entonces que se le diera al estudiante otra oportunidad para contestar a la pregunta. No me sorprendió que mi colega estuviese de acuerdo, sin embargo si lo hizo el que el alumno también lo estuviera.
Le di al estudiante seis minutos para responder a la pregunta con la advertencia de que la respuesta debía mostrar su conocimiento de la física. Al cabo de cinco minutos, no había escrito nada. Le pregunte si se daba por vencido, pero me contesto que no. Tenía muchas respuestas al problema; estaba buscando la mejor. Al minuto siguiente escribió corriendo su respuesta que decía lo siguiente:
“Lleva el barómetro a lo alto del edificio y asómate sobre el borde del tejado. Deja caer el barómetro, midiendo el tiempo de caída con un cronómetro. Luego usando la fórmula S=1/2 at2, calcula la altura del edificio.
En este momento le pregunte a mi colega si se daba por vencido. Estuvo de acuerdo y le dio al estudiante la máxima nota.
Al salir del despacho de mi colega recordé que el estudiante había dicho que tenía otras muchas respuestas al problema, así que le pregunte cuales eran. “Oh, si, ” dijo el estudiante. “Hay muchas maneras de determinar la altura de un edificio alto con un barómetro. Por ejemplo, coges el barómetro en un día soleado y mides la altura del barómetro, la longitud de su sombra, y la longitud de la sombra del edificio; luego usando una simple proporción, determinas la altura del edificio.”
“Excelente, “ le respondí. “¿Y las otras?”
“Si, “ dijo el estudiante. “Hay un método muy simple que le gustará. En este método se toma el barómetro y se comienza a subir las escaleras. A medida que se van subiendo las escaleras, se marca la longitud del barómetro a lo largo de la pared. Luego se cuenta el número de marcas y esto dará la altura del edificio en unidades barómetro. Un método muy directo.”
“Desde luego, si quiere un método más sofisticado, puede atar el barómetro al final de una cuerda, balancearlo como un péndulo; con él determina el valor de ‘g’ a nivel del suelo y en la parte superior del edificio. De la diferencia entre los dos valores de ‘g’ se puede calcular la altura del edificio.”
Finalmente, concluyó, “hay muchas otras formas de resolver el problema. Probablemente la mejor,” dijo, “ es llamar en la portería. Cuando abra el portero, le dices lo siguiente: “Sr. portero, aquí tengo un barómetro excelente. Se lo daré, si me dice la altura de este edificio.”
En este momento le pregunté al estudiante si conocía la respuesta convencional a la pregunta. Reconoció que si, dijo que estaba harto de que los profesores del instituto y de la facultad trataran de enseñarle como tenía que pensar, usando el “método científico,” y a explorar la lógica profunda de la materia de una manera pedante, como se hace a menudo en matemáticas, en lugar de enseñarle la estructura de la materia. Teniendo esto presente, decidió recuperar el escolasticismo como un asunto académico para desafiar las atemorizadas aulas de América.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada