L'avaluació

Després de posar en comú en l’última sessió les característiques de l’avaluació i d’haver-nos llegit la lectura de Davini continuem tractant l’avaluació. La primera qüestió que es planteja és si és bo fer exàmens. Des del meu punt de vista, els exàmens no són necessaris per a l’aprenentatge, o almenys el concepte d’examen més tradicional ja que aquests fomenten un aprenentatge no continuat i la majoria de vegades memorístic, a més de crear ansietat i angoixa que influencia en l’atenció, la concentració i el rendiment de l’infant. Una escola sense exàmens permet a l’alumne créixer sense pressions, sense premis ni càstigs.

D’altra banda, també estic en contra de posar notes i crec fermament en la capacitat dels infants per regular el seu procés d’aprenentatge, això sí, sempre amb l’ajuda del mestre. Per a mi les notes no serveixen per millorar sinó, més bé,  per etiquetar els alumnes segons les seves capacitats. Eliminant les notes també s’elimina la competició i es respecta el ritme individual de cada alumne. A més a més, sense notes és potencia l’ús del reforç positiu com a element reforçador que permetrà que l’alumne continuï motivat i vagi progressant. És important reforçar positivament les bones conductes ja que l'alumne si rep quelcom que li agradi mantindrà aquella conducta.

Dit això, l’avaluació ha de ser una eina que ens ajudi a detectar la progressió real de l’alumne. I per això cal realitzar activitats continuades i diversificades que segueixin tot el procés: activitats d’avaluació inicial mitjançant les quals ens permetin conèixer els coneixements previs de l’alumnat, les seves característiques i interessos, i els recursos i la metodologia que es necessitarà; i activitats que mesurin la resta del procés. 

El treball per portafolis o dossiers és una bona opció per aprendre i avaluar perquè l’estudiant pot veure la seva progressió i a més l’ajuda a reflexionar i regular el seu aprenentatge.

A més a més l’avaluació ha de defugir de les activitats que requereixen memorització i potenciar els exercicis de raonament, comprensió i reflexió. A més de donar als infants oportunitats reals de refer i millorar les seves tasques. Així com, realitzar activitats contextualitzades en les quals l’alumne pugui atribuir-li una utilitzat i una relació amb la seva vida real. 

D’altra banda, la avaluació continuada requereix d’una planificació flexible i d’una observació constant per part del docent que el permeti adequar la seva actuació a les necessitats de cada infant i de cada moment.

No obstant això, l’avaluació no només ha de servir per als alumnes, sinó que també és l’eina mitjançant la qual el docent pot millorar la seva pràctica educativa.

El meu ideari d’escola seria, per tant, una escola sense exàmens ni notes. Una escola en la qual els mateixos alumnes s’avaluen i es responsabilitzen del seu aprenentatge. Una escola que utilitzés la coavaluació i l’autoavaluació com a eines per fer més conscients a l’alumne del seu propi aprenentatge; per facilitar la construcció de persones responsables, autònomes i felices; i per aprendre a aprendre.

Tot i així, moltes escoles encara no utilitzen l’autoavaluació ja que això requereix de recursos humans que avui en dia l’escola no disposa, però que amb l’obertura de l’escola a la comunitat es podria aconseguir.

   

Després Martí ens mostra alguna webquest i sorgeixen altres temes com el currículum ocult “Qué se espera de Lalo y de Lola?".

Els comportaments dels homes i de les dones en la nostra societat són diferents en molts aspectes. Els rols establerts són construïts i transmesos per mitjà de la socialització, i l’escola n’és un dels agents socialitzadors dels infants. Des de ben petits els anem transmeten aquests rols, sovint associats a un determinat nivell de poder social, convertint les diferències en desigualtats.

Des de l’escola s’ha d’evitar establir relacions de domini que sotmetin un gènere a l’altre. Per aconseguir-ho cal revisar tots aquells materials i activitats que mostrin una imatge dels gèneres estereotipada, com per exemple evitar les frases com “La Mare prepara el dinar”. A part, també cal interactuar amb ambdós sexes per igual i evitar transmetre diferents expectatives segons el gènere. Com a docents hem de procurar actuar i avaluar amb igualtat.     

Després del debat el Martí ens va llegir l’anècdota del baròmetre. La qual demostra la importància d’ensenyar a pensar i de fomentar la creativitat i l’autonomia dels infants. Així com la necessitat d’adequar les activitats al que realment volem avaluar de l’alumne.

<><><><><><><> 

Qué se espera de Lalo y de Lola?

De Lalo se espera que sea inquieto, activo, inquisitivo, independiente y hasta rebelde; de Lola se espera que sea dócil, obediente, pasiva, dependiente de la ayuda, la autoridad y el criterio de otros. De Lalo se esperan comportamientos inmaduros e irresponsables; de Lola se exige que se comporte como una "mamita" en potencia, siempre dispuesta a servir, sacrificarse y renunciar. De Lalo se espera que se desentienda de la limpieza y el orden; a Lola se le pide que empiece a ejercitarse desde temprano como una verdadera "amita de casa", asumiendo en el espacio escolar tareas hogareñas de limpieza y ornamentación. De Lalo se espera que quiera jugar y divertirse, que sea travieso y se distraiga en clase, que corra y salte, que defienda sus puntos de vista, que pelee con los amigos, que se ensucie el pantalón, que se despeine. De Lola se espera que se comporte como una "damita", es decir, como la negación de todo eso. De ella se espera inmovilidad, ausencia de curiosidad o de espíritu de aventura, esmero en la apariencia personal, prolijidad con los cuadernos y las tareas escolares, predisposición a ocupar los segundos lugares, vocación de obediencia y sumisión. De Lalo se espera que sea inteligente; de Lola se espera que sea aplicada. De Lalo se espera que sea bueno para las Matemáticas y las Ciencias. De Lola se espera que sea buena para las Manualidades, y quizás, más adelante, para la Literatura o las Ciencias Sociales. Si Lalo hace mal un trabajo, la explicación se atribuye a su mala conducta, a falta de atención y, por último, de esfuerzo. Si Lola hace mal un trabajo, lo que entra en duda no es su esfuerzo sino su capacidad intelectual. Lalo es nombrado Presidente; Lola es nombrada Secretaria o Tesorera. A Lalo se le encarga llevar la lista, dar el discurso, presidir la comisión; a Lola se le encarga repartir los cuadernos, recoger las cuotas para el paseo, preparar los sánduches para la kermesse. Lalo es el capitán del equipo de fútbol; Lola es la madrina. Lalo participa en el concurso intercolegial de Física; Lola concursa para reina de belleza del plantel. Lola recibe, en general, menos atención de los profesores que Lalo. Poco a poco empieza a aceptar como natural que Lalo y ella sean tratados de manera diferente. Lalo puede interrumpir, hablar en voz alta, expresar con pasión sus ideas y sentimientos. La interrupción de Lola es ofensiva, hablar en voz firme es percibido como un acto de histeria, afirmar y argumentar como un rasgo de masculinidad. Lola percibe que, dentro del aparato escolar, ser mujer equivale en general a ocupar posiciones subordinadas. Hay más hombres que mujeres en cargos de dirección (rectores, supervisores, inspectores). Hay más mujeres que hombres en tareas intermedias y de servicio (secretaría, limpieza, cocina). Hay cada vez menos mujeres y más hombres profesores a medida que se avanza en la escalera escolar, se especializan las materias y se incrementan los sueldos y el prestigio profesional. Así es como, imperceptible, pero cotidiana y sistemáticamente, el aparato escolar va logrando que Lola se ajuste a sus expectativas. La niña potencialmente triunfadora que entró al primer grado va siendo derrotada en el camino, minada en su autoconfianza y en su autoestima. Los puntos fuertes con los que Lola inició su vida escolar van convirtiéndose en desventajas antes que en ventajas. Al entrar a la secundaria, los desniveles respecto de Lalo son ya evidentes. Al salir del colegio, Lalo buscará una profesión. Lola buscará marido o un empleo para sobrevivir entretanto, afirmará convencida que el estudio no es lo suyo, o bien escogerá carreras "femeninas", segura ya de que la ciencia o la tecnología no son para ella.

<><><><><><><><><><><>  <>

La anécdota del barómetro

Hace algún tiempo recibí una llamada de un colega que me pidió si podría arbitrar en la calificación de una pregunta de examen. Iba a dar un cero a un estudiante por su respuesta a una pregunta de física, mientras que el estudiante afirmaba que debería recibir la máxima nota y así se haría si el sistema no se hubiera organizado en contra de los estudiantes: El profesor y el estudiante acordaron acudir a un árbitro imparcial, y me eligieron a mí. Acudí al despacho de mi colega y leí la pregunta del examen: “Demuestra cómo se puede determinar la altura de un edificio alto con la ayuda de un barómetro” El estudiante había contestado: “ Lleva un barómetro a lo alto del edificio, átale una cuerda larga, haz que el barómetro baje hasta la calle. Mide la longitud de cuerda necesaria. La longitud de la cuerda es la altura del edificio” Hice notar que el estudiante realmente tenía derecho a una buena nota ya que había contestado a la pregunta correctamente. Por otra parte, si se le asignaba una buena nota contribuiría a que recibiese una buena calificación en su curso de física. Se supone que una buena calificación certifica competencia en física, pero la respuesta dada no se correspondía con esto. Sugerí entonces que se le diera al estudiante otra oportunidad para contestar a la pregunta. No me sorprendió que mi colega estuviese de acuerdo, sin embargo si lo hizo el que el alumno también lo estuviera. Le di al estudiante seis minutos para responder a la pregunta con la advertencia de que la respuesta debía mostrar su conocimiento de la física. Al cabo de cinco minutos, no había escrito nada. Le pregunte si se daba por vencido, pero me contesto que no. Tenía muchas respuestas al problema; estaba buscando la mejor. Al minuto siguiente escribió corriendo su respuesta que decía lo siguiente: “Lleva el barómetro a lo alto del edificio y asómate sobre el borde del tejado. Deja caer el barómetro, midiendo el tiempo de caída con un cronómetro. Luego usando la fórmula S=1/2 at2, calcula la altura del edificio. En este momento le pregunte a mi colega si se daba por vencido. Estuvo de acuerdo y le dio al estudiante la máxima nota. Al salir del despacho de mi colega recordé que el estudiante había dicho que tenía otras muchas respuestas al problema, así que le pregunte cuales eran. “Oh, si, ” dijo el estudiante. “Hay muchas maneras de determinar la altura de un edificio alto con un barómetro. Por ejemplo, coges el barómetro en un día soleado y mides la altura del barómetro, la longitud de su sombra, y la longitud de la sombra del edificio; luego usando una simple proporción, determinas la altura del edificio.” “Excelente, “ le respondí. “¿Y las otras?” “Si, “ dijo el estudiante. “Hay un método muy simple que le gustará. En este método se toma el barómetro y se comienza a subir las escaleras. A medida que se van subiendo las escaleras, se marca la longitud del barómetro a lo largo de la pared. Luego se cuenta el número de marcas y esto dará la altura del edificio en unidades barómetro. Un método muy directo.” “Desde luego, si quiere un método más sofisticado, puede atar el barómetro al final de una cuerda, balancearlo como un péndulo; con él determina el valor de ‘g’ a nivel del suelo y en la parte superior del edificio. De la diferencia entre los dos valores de ‘g’ se puede calcular la altura del edificio.” Finalmente, concluyó, “hay muchas otras formas de resolver el problema. Probablemente la mejor,” dijo, “ es llamar en la portería. Cuando abra el portero, le dices lo siguiente: “Sr. portero, aquí tengo un barómetro excelente. Se lo daré, si me dice la altura de este edificio.” En este momento le pregunté al estudiante si conocía la respuesta convencional a la pregunta. Reconoció que si, dijo que estaba harto de que los profesores del instituto y de la facultad trataran de enseñarle como tenía que pensar, usando el “método científico,” y a explorar la lógica profunda de la materia de una manera pedante, como se hace a menudo en matemáticas, en lugar de enseñarle la estructura de la materia. Teniendo esto presente, decidió recuperar el escolasticismo como un asunto académico para desafiar las atemorizadas aulas de América.

Característiques de l'avaluació

Avui hem començat la sessió fent un repàs dels treballs que queden per presentar. La tensió i l’angoixa es palpava a l’ambient tot i que sabíem quines eren les nostres tasques des del principi del semestre i hem tingut temps suficient per planificar la nostra feina i anar fent.

Recordo que el primer dia de classe el Martí ens va explicar els objectius de l’assignatura i les tasques que hauríem de realitzar per superar-la. També recordo la seguretat que em va donar no haver de fer cap examen i saber exactament el que havíem de fer amb el temps suficient per poder planificar i organitzar les tasques i el meu propi aprenentatge. Definir i compartir els objectius que cal assolir ens fa sentir-nos més implicats i compromesos.

Però, a més de definir els objectius cal també informar dels criteris que s’utilitzaran per avaluar perquè aquests condicionen completament els aprenentatges ja que els alumnes saben detectar què s’haurà de fer per aprovar i actuen en conseqüència.

Després vam realitzar en grups una pluja d’idees sobre les característiques que havia de tenir l’avaluació. Un cop discutides i anotades totes les aportacions ho vam posar en comú tota la classe. Aquestes són les idees que van sorgir fruit de la nostra interacció:

      Ha de tenir en compte la diversitat de l’aula

      No només s’han d’avaluar els resultats sinó també el procés

      Ha de ser continua

      S’han d’avaluar tant els coneixement com els procediments i les actituds

      Els criteris d’avaluació han d’estar relacionats amb els objectius

     S’han de fer servir l’autoavaluació i la coavaluació com a eines per fer més conscient a l’alumne del seu propi aprenentatge

      S’ha d’avaluar per competències i no per continguts

      Ha de ser una eina per detectar problemes d’aprenentatges

      Ha de servir perquè els alumnes millorin

      Ha de servir per millorar l’actuació docent

      Ha de ser flexible

      No ha de ser diferent d’allò treballat a classe

      Ha de tenir en compte els coneixement previs dels alumnes

      Ha de ser objectiva

      Ha de tenir com a finalitat identificar les necessitats educatives de l’alumnat

      Ha d’estar planificada i dividida en parts ben diferenciades

      Ha de ser adaptable al grup

      Ha de ser constructiva

      Ha d’estar orientada cap a l’obtenció de les competències bàsiques

      Els criteris de l’avaluació han d’ésser clars i coneguts per l’alumnat

      Les famílies han d’estar informades dels criteris d’avaluació

      Ha de fomentar la motivació i la participació

      Ha d’avaluar la globalitat

      Ha de tenir en compte el context

      Ha de ser individualitzada

Un cop acabada la sessió m'adono que posant les idees en comú han sorgit gairebé el doble d’ítems que en petit grup. I que mitjançant el diàleg tots hem participat i creat el nostre propi aprenentatge de manera molt més significativa que escoltant una classe magistral o llegint un llibre. A més a més, tenir la possibilitat de treballar en grup ens permet compartir la informació i reflexionar sobre el nostre propi procés.

D’altra banda, em qüestiono si a les escoles s’estan seguint aquests criteris o no. I recordo amb certa recança l’ús de l’avaluació a la meva infantesa. Recordo aquells exàmens finals en els quals t’ho jugaves tot i que un cop fet no hi havia la possibilitat de poder millorar. Allà quedava aquell número que et torbava l’ànim i determinava l’arribada dels temuts càstigs o els premis tan desitjats.  

Serveis educatius

Avui hem estat parlant dels serveis educatius que donen suport i assessorament a les escoles públiques i concertades:  CRP, EAP, ELIC, CREDA, CREDV, CdA. Per treballar-ho s’han creat petits grups de treball i s’ha assignat un servei per grup. Asseguts en rotllana, la dinàmica consistia en fer-nos preguntes entre nosaltres sobre cada servei. D’aquesta manera s’ha fomentat alhora el treball col·laboratiu i l’aprenentatge actiu ja que tothom participava i creava el seu propi coneixement.

Els mètodes d’aprenentatge-ensenyament tradicionals estan basats en l’aprenentatge passiu, en el qual el rol protagonista és assumit pel mestre qui , en el passat, transmetia els coneixements culturals i morals, mentre que els alumnes només eren mers receptors de la informació. L’ensenyament es caracteritzava per ésser verbal, metòdic i molt autoritari, i tenia l’objectiu d’homogeneïtzar a tots els estudiants i reproduir o perpetuar el model social establert.

La tendència actual enfront d’aquest model és l’aprenentatge actiu, en el qual el protagonista és l’alumne, qui participa en el seu propi ensenyament mitjançant l’experiència directa, mentre que el mestre assumeix el rol de guia i mediador. Aquest mètode pretén aconseguir desenvolupar el pensament crític i també creatiu.

Treballar de forma activa i en grup implica aprendre a col·laborar, organitzar-se i responsabilitzar-se. A més fomenta el debat i la crítica; ajuda a desenvolupar la confiança i l’autonomia dels infants; i et permet atendre de forma personalitzada la diversitat de l’aula.  

El con d’aprenentatge d’Edgar Dale mostra que les persones aprenem més quan participem activament en les activitats i menys quan només escoltem. D’aquesta manera la classe magistral esdevé el pitjor mètode per ensenyar. Tot i així, els mètodes tradicionals continuen fent-se servir a nombroses escoles i universitats.

Per tant, la dinàmica d’aquesta sessió m’ha semblat bastant encertada, sobretot valoro molt que durant tota la sessió hem participat de forma activa, ja que la majoria de dinàmiques dutes a terme a la universitat es basen en la distribució de la matèria entre els diferents grups, i un cop realitzat el treball cada equip l’exposa davant dels companys. El desenvolupament i l’exposició del treball que realitzes amb el teu grup esdevé molt significatiu mentre que durant les exposicions dels altres passes a ser un alumne passiu.  

D’altra banda, penso que aquesta sessió ens ha facilitat una informació molt valuosa que ens ajudarà a millorar i fer més eficaç la nostra tasca docent.

Les unitats didàctiques

Avui és el primer dia de classe després de la Setmana Santa, tornem a les rutines tant poc enyorades i a l’estrès quotidià. Les terrasses són plenes d’estrangers i nosaltres a classe, ofegats de calor i amb aquella flaire que em recorda tant a la meva infantesa, aquella que podíem ensumar després de la sessió d’educació física. 

Bé, avui hem compartit amb els companys les unitats didàctiques que vam preparar l’altre dia a classe sobre els éssers vius, els mamífers, els animals aquàtics, el cos humà, l’anglès i el reciclatge. Tot i haver-les fet de pressa i corrents crec que van quedar força bé. Els objectius i els continguts corresponien als cicles treballats, es tractaven temes relacionats amb la vida real de l’alumne i algunes responien fins i tot als propis interessos dels alumnes, tot i que amb certa empenta o manipulació per part dels docents.

Nosaltres vam realitzar la unitat didàctica “La meva mascota” en la qual a partir d’una sessió inicial els alumnes escollien la mascota que volien tenir i un cop esbrinat els seus interessos i el que volien saber, es realitzava la unitat didàctica. 

D’altra banda, totes les unitats didàctiques seguien els criteris curriculars i eren bastant coherents en quant a la graduació de la dificultat. Hi havia una evolució correlativa entre els objectius, els continguts i les activitats dels diferents cursos. És a dir, les activitats eren més complicades en cursos superiors. El que vam fer de forma gairebé intuïtiva es va aproximar bastant a la normativa actual.

Després de parlar de les unitats didàctiques va sorgir l’ocasió de parlar de la necessitat de millorar el nivell d’anglès a les escoles. El Martí va aprofitar aquesta oportunitat no prevista i donat l’interès que vam mostrar els alumnes va resultar una activitat molt significativa. Durant la xerrada van sorgir propostes de millora com posar dos mestres per aula (un amb un alt nivell d’anglès), realitzar altres matèries en anglès o augmentar el nivell d’hores de l’anglès, realitzar grups de treball per nivells i millorar el nivell d’anglès dels mestres.

Penso que la situació en la que ens trobem no només no aconseguirem millorar el nivell sinó que encara empitjorarà gràcies a les retallades en els pressupostos. La desvaloració i la despreocupació en l’educació ens porta cada vegada més a un món més conflictiu en el qual els nous valors de la societat moderna: poder, prestigi i diners prevalen per sobre de tot el que, encara alguns, considerem important.

Bé, aquests dies hem pogut veure pels mitjans de comunicació la boda entre Guillerm d’Anglaterra i Kate Middleton, la cerimònia de beatificació del Papa Juan Pablo II i algunes conferències i reunions amb servei de càtering inclòs. És curiós com en plena crisi mundial i amb els índexs de pobresa tant elevats encara es realitzin aquests actes tan ostentosos, mentre per altra banda es retallen ajudes i serveis socials a veritables necessitats.

Tornant a l’anglès, crec que la solució radica en exigir un bon nivell d’anglès a tot el professorat, treballar l’anglès de forma interdisciplinar i aconseguir despertar l’interès dels infants perquè sense interès no li trobaran sentit.

Una altra idea que va sorgir va ser separar els alumnes per nivells. A mi, tot el que sigui fer treballar als infants en grup i de forma col·laborativa em sembla molt bé, però trobo molt perillós separar-los per nivells perquè en el moment que els distribueixes estàs transmeten les teves expectatives negatives cap als alumnes amb més dificultats. I aquestes expectatives condicionaran el seu rendiment. No obstant això, formar grups de treball heterogenis potencia més la construcció de coneixement ja que esdevenen més conflictes entre punts de vista moderadament divergents. Aquesta confrontació moderada dóna lloc, gairebé sempre, a una millora significativa en la producció ja que les controvèrsies suposen una voluntat de superar les discrepàncies i quan es resolen satisfactòriament poden tenir un efecte positiu sobre la socialització, el desenvolupament intel·lectual i l’aprenentatge escolar.       

D’altra banda,  al posar alumnes amb diferents necessitats fomentem l’ajuda mútua. El fet d’haver d’explicar el coneixement a un company ajuda a construir un marc de coneixements millor organitzat ja que requereix aclarir, aprofundir i reorganitzar el propi coneixement, i al mateix temps fa a l’alumne més conscient de les seves pròpies llacunes i incorreccions.

La creació d'una unitat didàctica

Avui hem realitzat en grup una unitat didàctica. Primer de tot hem pensat quina àrea i quin tema treballar. Vam escollit tractar els éssers vius, però d’una manera interdisciplinar, treballant també l’àmbit les llengües perquè pensem que la competència comunicativa és la base de tots els aprenentatges i per aquest motiu cal impulsar-la  des de totes les àrees.

Un cop decidit el grup d’edat, la durada, etc, vam començar a llegir el currículum per tal d’adequar els objectius, continguts i criteris d’avaluació d’aquell cicle.

El primer conflicte que va sorgir va ser per on començar a dissenyar. Hi ha una tendència a començar per les activitats i a partir de les activitats descriure els objectius. Jo opino que s’ha de començar pels objectius i els continguts perquè si no corres el risc de deixar continguts importants sense treballar. I un cop clar tens clars els objectius que et permetin desenvolupar les competències dissenyar les activitats.

Mentre anàvem redactant els objectius, els continguts i els criteris d’avaluació vam tenir la sensació que estàvem repetint el mateix en els tres punts i va sorgir el dubte si ho estàvem fent bé o no. Però, finalment, amb el currículum com a guia vam poder resoldre els nostres dubtes.

LA NOSTRA MASCOTA
Justificació: apropar els alumnes al món dels éssers vius
Grup clase: 1er	Durada: 3 setmanes	Període: 1 Trimestre	Curs escolar: 2010-2011	Àrea: Coneixement del medi  natural, social i cultural
Objectius -Conèixer l’entorn proper. -Participar activament en el grup. -Atendre la diversitat. -Utilitzar la llengua com a eina per construir coneixement.			Competències bàsiques -Competència comunicativa, lingüística i audiovisual. -Competència artística i cultural. -Competència de tractament de la informació i competència digital. -Competència d’autonomia i iniciativa personal. -Competència en el coneixement i la interacció amb el món físic. -Competència social i ciutadana.
Criteris d’avaluació -Valorar la importància de protegir el medi. -Distingir els animals aquàtics. -Participar activament en les activitats. -Saber escriure els noms correctament.			Continguts -Característiques dels animals aquàtics -Observació directe d’éssers aquàtics a l’aula. -Exploració de l’entorn a partir de la nostra mascota mitjançant el treball col·laboratiu. -Identificació de diferències i similituds. -Comunicació oral de les observacions. -Ús de fonts orals, imatges i materials.
Activitats -Tria i presentació de la mascota / elecció del nom/elecció de l’encarregat setmanal / explicació d’hàbits higiènics necessaris i observació directa. -Què és un peix? On viu? Què menja? Com es reprodueix? (depenent de les curiositats de l’alumnat). -Cerca de fotografies d’animals aquàtics. Portar i explicar el que ha portat cadascú (colors, mides, etc.). -Realització del mural amb les fotografies (mura amb forma de peix). -Diferències entre els diferents tipus d’animals aquàtics. -Visualització d’una pel·lícula (buscando a Nemo). -Identificació i reflexió dels animals. Es facilita un full amb imatges dels animals en el qual hauran d’escriure el nom i algun comentari.